Els catalanoparlants som, massa sovint, català-no-parlants. Ens estimem la llengua, sí, i ens en sentim orgullosos i la reivindiquem i ens enfadem d'allò més si algú (ja m'enteneu) ens la intenta tocar. I, tanmateix, no som capaços de fer-la servir amb normalitat. Parlem en català a les persones nouvingudes? A les que porten vel? A les que són d'un altre color? A les que tenen un accent diferent? Parlem en català a aquells que fa dècades que viuen aquí i que encara se senten més còmodes parlant en castellà? Oh, és que potser no m'entenen! És que potser no el saben! I no ens hem preguntat mai per què no el parlen, aquestes persones? Us proposo un exercici.

Imaginem-nos que anem a viure a un altre país. A Islàndia, per exemple. Nosaltres, que amb això de les llengües estem ben conscienciats, decidim aprendre islandès. I no és fàcil! Però ho fem. I aleshores arribem a Reykjavík, ens llancem a parlar islandès i la gent ens contesta... en català. Nosaltres hi insistim. Ep, que ja pots parlar-me en islandès, eh? Però no, els islandesos ens continuen parlant en català. Un cop i un altre. I nosaltres, que amb això de les llengües estem ben conscienciats però que també tenim un vessant pràctic, optem per deixar-ho estar i anar fent en català.

Sí? Doncs substituïu Islàndia per Catalunya, l'islandès pel català i el català pel castellà i ja tindreu l'adaptació de la pel·lícula a la nostra realitat. Per què moltes persones nouvingudes no fan el pas a aprendre català? Per què, de les que ho fan, una part considerable no arriba a fer-lo servir amb normalitat? Doncs perquè s'adonen que no els cal. I per què no els cal? Perquè els catalanoparlants se'ls adrecen, per norma general, en castellà, i aquesta és la llengua que veuen necessària.

Si volem tenir una llengua normal -i, per tant, necessària- ens queda molt per aprendre. I, si us hi voleu implicar, us recomano que us apunteu al Voluntariat per la llengua: trobar-vos una hora a la setmana amb una persona que està aprenent català i oferir-li un entorn de confiança on pugui començar a practicar la llengua. Us diran que aquesta persona és l'aprenent i vosaltres el voluntari, però no us deixeu enganyar! Vosaltres també sou aprenents. Ell aprèn català, sí, però els catalans d'origen aprenem quelcom importantíssim: a mantenir-nos parlant en català encara que l'interlocutor sigui un nouvingut, porti vel, sigui d'un altre color o tingui un accent diferent. En poques paraules, passem de ser català-no-parlants a catalanoparlants. I aquest pas ens acosta tots plegats a la normalitat lingüística.

David Vila i Ros, escriptor i dinamitzador lingüístic (article publicat al Butlletí núm. 44 del Centre de Normalització Lingüística de Girona)