Relat escrit per la voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell Conxita Frasno, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb usuaris del Club Social Xamba de Salut Mental de Sabadell, que atèn persones amb algun tipus de malaltia mental.

Voluntariat amb La Xamba: el fruit de la mirada

Quan uns mesos enrere em van preguntar si m’agradaria ser voluntària per col·laborar en un grup de conversa amb persones que pertanyen al Club Social La Xamba, de Salut Mental Sabadell, d’entrada no vaig saber què contestar.

D’uns anys ençà faig de voluntària en el Voluntariat per la llengua amb persones vingudes d’arreu del món i això m’ha aportat unes satisfaccions i uns lligams impensables abans. He après sobre cultures, menjars, costums, punts de vista diferents, i tot plegat m’ha enriquit molt. Per tant, la meva experiència en aquest àmbit és molt positiva.

Ara, amb La Xamba, es tracta de persones afectades d’una malaltia mental que no parlen el català com a llengua primera. Si he de ser franca, no les tenia totes.

Abans de començar l’activitat, vam conversar amb la psicòloga de l’entitat. Ens va explicar el perfil de cadascú i ens va orientar sobre com ha de ser el tracte. I sobretot va deixar molt clar que el que es pretén simplement és que el nexe d’unió del projecte sigui la conversa en català com a motivació i com a factor d’inclusió social, ja que aquestes persones estan bastant mancades d’al·licients i d’objectius.

Després de conèixer els meus companys voluntaris i de parlar amb la psicòloga, ja no me’n va quedar cap dubte. I vaig dir que sí. No obstant això, però, amb el sí no n’hi havia prou, calia crear entre tots nosaltres un corrent d’entesa i complicitat.

Els primers dies la majoria miraven a terra, i se’ls notava cohibits. Vam haver de fer-nos dignes de la seva confiança perquè es deixessin descobrir la  mirada, i quan ho van permetre encara mostraven inseguretat, melangia, potser por, fins i tot.

Llavors vam adonar-nos que cal observar el comportament de cadascú per separat i oferir un tracte molt personalitzat. Així vam aconseguir que la força de les nostres mirades trenqués aquells murs invisibles i que ells, ara sí, ens comencessin a tornar les seves, plenes d’esperança.

Actualment les converses flueixen disteses, i els ulls reflecteixen la seguretat, la tendresa, l’alegria i l’amistat que compartim. Riem molt i procurem que tothom s’impliqui en la conversa i s’ho passi bé. Fem lectures senzilles, els anem a veure quan fan teatre, també visitem les exposicions de pintures dels quadres que han pintat... i tampoc no ens estem de fer petites celebracions!

Ara les seves mirades ja no defugen les nostres. Ben el contrari, les busquen. I nosaltres també busquem les seves. Perquè amb aquest intercanvi hem creat lligams, i ells ens han omplert i enriquit amb el seu tarannà, amb les seves històries interessants i les seves anècdotes divertides, amb la seva manera de parlar, amb les seves aficions i, per què no, amb els seus petits grans problemes de cada dia.