Quan em pregunten d’on soc sempre responc “nascuda a Cartagena, però Catalunya és la meva terra".
Així em sento: acollida, estimada, compromesa, recolzada. Abraçada per una de les paraules més boniques que he conegut d'aquesta llengua, el "caliu".
Estic entusiasmada també per formar part dels milers de persones que ens reunim cada setmana per practicar aquesta preciosa llengua. Perquè considero que no és només parlar durant una hora. És, també, conèixer altres persones, altres històries, altres mons. És, també, obrir portes i finestres.
Els mateixos mons i les mateixes històries que van omplir el Teatre Nacional de Catalunya per veure l'obra La plaça del Diamant.
Són moltes les paraules que puc dedicar a aquesta experiència. I de totes i en primer lloc, vull donar les gràcies per haver-me regalat l'oportunitat de poder-hi assistir. I en segon lloc, i no menys important, la profunda admiració per la meravellosa escenografia i l'extrema i preciosa sensibilitat amb què totes les Natàlies van actuar en aquesta dura i emotiva història.
Em van fer plorar d'emoció, em van deixar sense respiració per la seva professionalitat, em van transmetre una calidesa immensa per la sensibilitat interpretativa. Per les seves paraules, els gestos, la força, la música que ho acompanyava....per tot.
Em van fer pensar, durant l’obra i també després, que tots portem una Natàlia dins en molts moments de la nostra vida. Una Natàlia que pateix, que s'enfronta a dificultats, que es rendeix.... però que també segueix endavant, que pensa en els altres i a qui passen coses bones. I que se les mereix.
Gràcies, de cor, per la vostra tasca per mantenir viva aquesta preciosa llengua i mantenir vius els que, gràcies a aquesta tasca, podem gaudir d'aquestes experiències. I volar amb elles, com la Colometa.
Annie Celdrán, aprenenta del Voluntariat per la llengua del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona
Afegeix un nou comentari