En Carles és voluntari del Voluntariat per la llengua (VxL) des de 2007. Va començar essent voluntari en modalitat presencial a Barcelona i després va passar a ser voluntari en la nova modalitat virtual al Vallès Oriental. Ha tingut parelles lingüístiques, ha atès dos aprenents a la vegada en algunes ocasions per conversar amb els dos alhora i, fins i tot, ha conduit un grup de tertúlia de VxL.
Ha tingut aprenents de gairebé tot el món: Mèxic, Perú, Argentina, Marroc, Veneçuela, Equador, Itàlia, Holanda, Uruguai, Bèlgica i de l’Estat espanyol (Extremadura, Biscaia, Barcelona, Sòria i Madrid).
Amb totes les parelles del VxL que ha tingut ha fet més de 350 trobades, presencials i virtuals. Hores i hores de conversa en català. L’entrevistem!
Carles, com vas conèixer el Voluntariat per la llengua?
Doncs un dia vaig llegir un article en un diari o una revista de Barcelona, no en recordo el nom, i vaig dir-li a la meva senyora: “Carme, em faré voluntari”. I des de l’any 2007 soc voluntari.
Quan vas canviar de voluntari del VxL presencial a virtual?
La veritat és que va ser amb la pandèmia. Amb la dona van deixar Barcelona i vam venir a Santa Eulàlia de Ronçana, un poble més tranquil. Jo volia continuar ajudant a algú a practicar català i, a través de WhatsApp, ho he pogut fer tranquil·lament des del mòbil o l’ordinador.
Es nota si els aprenents virtuals tenen nervis o vergonya a través de la pantalla?
Sí, es posen nerviosos les primeres trobades. Dubten molt i es passen al castellà i veig que es belluguen força. Però jo sempre, amb molta paciència, d’això no me’n falta, els deixo xerrar i després reprenc la conversa en català i els explico dubtes.
Tens alguna anècdota amb els aprenents?
D’aprenents, n’he tingut un bon grapat i et podria explicar moltíssimes anècdotes: en Carlos, de Veneçuela, que treballava al metro TMB i era maquinista; l’Isidro, un charro mexicà, una mena de genet amb pistola i tot, que em va venir a visitar a l’Hospital del Mar quan vaig estar malalt; en Mohamed, que volia ser taxista i li demanaven el nivell C de català i em convidava cada setmana a berenar; en Louis, de Bèlgica, que a vegades també m’enviava algun escrit i em va dir que la seva dona l’ajudava amb l’escriptura; l’Alejandro, aprenent extremeny, que va resultar ser veí de davant de casa meva!, i amb el grup de de Gent Gran Carlit, que vam muntar un dels primers grups de tertúlia: la Carmen, l’Elia, la Begoña i la Mercedes. També vaig tenir aprenents a Ciutat Vella, a Nou Barris i a Horta.
I encara mantinc contacte amb algun aprenent de tant en tant. Amb alguns hem fet una gran amistat.
Sempre disponible, al peu del canó.
Carles Busquets, voluntari del VxL del Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental
Afegeix un nou comentari