Hi ha coses en aquesta vida que saps que existeixen però que mai no t’has plantejat. En el meu cas, una d’aquestes coses ha estat el fet de participar, per primera vegada, de manera activa en el Voluntariat per la Llengua.
Tot va començar perquè estava fent l’últim curs de la carrera i, per unes entrevistes que havia de fer del treball de final de grau (TFG), vaig anar a parlar amb el Servei Local de Català (SLC) de Cerdanyola del Vallès. Quan ja acabàvem d’enllestir uns temes, la Palmira, la responsable del Servei, em va comentar que hi havia el programa Voluntariat per la Llengua (VxL), per si hi volia participar.
Sempre m’ha interessat molt el tema de l’aprenentatge del català com a llengua estrangera i el VxL em va semblar una iniciativa molt interessant per transmetre la llengua fora de l’aula, així que no vaig dubtar d’apuntar-m’hi.
Em van posar en contacte amb la meva parella lingüística, la Cloé, una noia francesa que feia 2 anys que havia vingut a Catalunya per fer la carrera de Logopèdia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El primer dia que vam quedar recordo que em va agafar una barreja de nervis i de vergonya per si no teníem temes de conversa i no sabíem què dir-nos. Però de seguida vam veure que totes dues teníem moltes coses en comú: totes dues teníem 21 anys, vivíem a Cerdanyola i estudiàvem a la UAB... i moltes més coses que vam anar descobrint, per tant era molt fàcil que la conversa fluís.
Normalment, quedàvem per fer un beure i parlàvem de temes que anaven sortint sols i de manera natural: de com havia anat la setmana, de la universitat, de plans de futur, de política, de preocupacions... Era com quedar amb una amiga.
Em feia molta il·lusió perquè anava veient l’evolució lingüística de l’altra persona i com cada vegada anava agafant més fluïdesa i confiança a l’hora de parlar català que, a vegades, és el que costa més. De fet, la Cloé sempre m’ho deia: “em falta perdre la vergonya!”
A més, la Cloé tenia molt d’interès per temes relacionats amb la vida a Catalunya, la cultura, els costums... I era bonic perquè, d’alguna manera, el VxL també acabava agafant aquest punt de ser una eina d’integració al lloc on vius; i que hi intentava contribuir amb coses tan senzilles com, per exemple, comentar el programa de festa major de Cerdanyola i a quins actes anar. O d’altres coses que feien gràcia com, per exemple, explicar-li què són els castells i que en una altra trobada em digués: “Avui he vist una actuació castellera a la UAB!”, perquè al final aprendre una llengua també són totes aquestes coses, viure el lloc on ets.
Però no només ha estat una experiència enriquidora per a l’aprenenta, sinó que jo també he après moltes coses de la Cloé! Tant de la seva llengua, el francès, que sempre m’ha agradat molt, com de vivències en general. Al final, acaba sent un intercanvi cultural.
En definitiva, participar en el VxL ha estat una experiència molt bonica, que m’ha permès ensenyar i aprendre a la vegada!
Mireia, voluntària del VxL de l'SLC de Cerdanyola (CNL del Vallès Occidental 3)
Afegeix un nou comentari