Després de fer de voluntària per la llengua en el VxL durant el curs 2008-2009, quan vaig anar a apuntar-me per al proper, em van fer una proposta: incorporar-me de voluntària al Centre Penitenciari de Figueres perquè hi havia interns que anaven a l’escola del Centre i necessitaven fer conversa en català. Els vaig dir que ja m’ho pensaria, però, mentre omplia el full d’hores disponibles, vaig pensar que tothom havia de tenir una oportunitat, i que segurament hi ha el mateix perill al carrer... Així va ser com vaig dir que sí! I en mirar enrere veig que ha estat una experiència molt positiva.
El centre del carrer Sant Pau, tot i que hi havia algunes portes, era petit i molt familiar. Les mestres hi feien una gran feina i es respirava un ambient de companyonia i de molt de respecte. Per anar a l’escola calia creuar un pati interior molt gran, on els interns passejaven amunt i avall, llavors, pujar una escala una mica estreta fins al darrer pis i si en algun moment algun d’ells baixava, sempre, sempre, es feia cap a un cantó per deixar pas.
Una vegada allà, depèn dels interns disponibles, fèiem una tertúlia que sovint era molt variada pels diferents punts de vista i tot el que es compartia.
Imagineu que fins i tot vam tenir ocasió, la primavera del 2013, d’anar-hi unes quantes persones (després de sol·licitar els permisos corresponents), a presentar un recull de poemes que m’havien ajudat a publicar La Societat Coral Erato i l’Ajuntament de Figueres, amb il·lustracions del pintor i amic Josep Ministral. A la presentació van venir voluntàriament bastants interns i alguns d’ells molt motivats per l’escriptura...
Actualment al Centre Puig de les Basses és tota una altra cosa: espai, personal, seguretat, interns, moltes més portes i controls. Però cal dir que tothom és molt amable. Jo sempre porto a la mà la llibreta que ens van donar ja fa anys amb l’anagrama de Voluntariat per la Llengua (VxL), un signe molt fàcil d’identificació.
Però la dinàmica és la mateixa, des de l’escola es treballa molt perquè els interns aprofitin el temps per aprendre, i el que fem generalment és també una tertúlia amb tres o quatre interns, encara que de vegades se n’obliden...
Però el que em va impactar més d’aquesta segona època van ser les dones perquè aquí hi ha un pavelló per a les dones. Al principi les veia tan properes a mi: dona, mare, germana, amiga... Em va crear tot un sentiment nou que vaig haver de treballar. Però em va meravellar la seva manera d’ajudar-se: un grupet feien força per sostenir-se en les dificultats que els representava enyorar els fills, estar lluny de la família, les feines que feien, tenir un mal dia... Fins i tot recordo una noia de Burgos, que, una vegada acabada la condemna, tornava a la seva terra, però mentre era aquí s’esforçava enormement per aprendre el català, i també com ensenyava les altres a pintar-se i maquillar-se.
També hi havia una noia que vivia a Barcelona, que s’havia d’enfrontar amb la funcionaria de torn, perquè li deien que ella ja sabia català, i la seva resposta era: “no, que jo el vaig aprendre al carrer i paraules que diu aquesta senyora jo no les sé!”
Us podria explicar un munt de coses... però per avui fins aquí.
Gràcies a tothom per tirar endavant el programa.
Apunteu-vos al Voluntariat per la Llengua, és un guany per tots!
Sun Estarriol i Alsius, voluntària del VxL del l'Oficina de Català de Figueres (Centre de Normalització Lingüística de Girona)
Afegeix un nou comentari