De vegades la vida et colpeja tan fort que no saps el camí que has de triar

UN LLARG CAMÍ

No sé per on hauria de començar... Suposo que pel principi.

De vegades la vida et colpeja tan fort que no saps el camí que has de triar.

El meu marit, en Jordi, va patir un ictus i no podia parlar. Poc a poc, amb l'orientació dels metges, va fer rehabilitació logopèdica. Cada nova síl·laba o paraula que aprenia era un moment feliç per a nosaltres i crec que per a ell també.

Quan arribava a casa continuàvem practicant. Però soc veneçolana i per aquest motiu fèiem els exercicis en castellà. Un bon dia vaig veure’l molt trist. Li agradava molt llegir i tots els seus llibres estaven escrits en català. A més, eren molt difícils de seguir. La seva mirada em va trencar el cor. Havia de fer alguna cosa i no sabia com. Parlant amb la meva amiga Roseline sobre el que em passava em va dir: «No ploris, tot té una solució. Ara mateix et passo el número de telèfon de l'Oficina de Català (OC) de Calella i contactes amb la Judith. Ella va ser la meva mestra de català. Explica-li el teu cas i estic segura que us ajudarà». Així va començar aquesta història tan bonica i sentimental.

Em vaig inscriure amb ell, però després d’unes setmanes de classe vam veure que no podia continuar-les, que els sorolls i la frustració de no poder parlar li ocasionaven un desconcert i empitjorament anímic important. Quina desil·lusió! Però vaig pensar que si jo n’aprenia podia ajudar-lo a casa. Van passar els dies i em vaig sorprendre positivament perquè m’agradava el que anava aprenent i em motivava estudiar-lo.

El següent any ens vam inscriure de nou i, poc a poc, va assolir grans reptes. Ara mateix ploro de l’emoció que sento en escriure aquesta història.

En el camí d’aquests tres anys vam conèixer companys de diversos països que van transformar el cafè amarg en moments somrients. La Judith va aplicar tots els seus coneixements per ensenyar-nos la llengua catalana, però en el nostre cas, on nosaltres vèiem ombres, ella hi veia llum. Aquesta llum que omple d'energia qualsevol ésser humà. Estic molt agraïda perquè no només és una bona mestra sinó que és un ésser humà increïble.

Sens dubte, va ser una experiència magnífica en tots els sentits i, amb el cor a la mà, avui em sento molt feliç perquè tot dos hem forjat un camí junts per continuar caminant.

Tots hem posat un gra de sorra, però volia donar les gràcies especialment a la Montse, la nostra voluntària que ens ensenya a llegir a la Biblioteca Can Salvador de la Plaça de Calella. Va fer adonar-me que llegir els llibres en català em desperta passió, sentiments i tranquil·litat.

A la meva companya Martha Nájera, que des del principi va ser una bona amiga i un suport incondicional quan creia que ja no tenia forces per continuar.

A la meva filla, l'Andrea, per participar activament en els nostres deures, escoltant les expressions orals, creant amb nosaltres els microrelats, i simplement per estar sempre al nostre costat.

A la Núria Mondaray, per creure en nosaltres. Al Ramon, per l'interès que té per escriure i llegir la seva llengua bé. A la Roseline, perquè va ser la llàgrima per començar aquesta història.

A les meves veïnes i amigues Montse Quintana i Martina d’Amargant, perquè em van ajudar a seguir cultivant la meva llengua catalana dia a dia, parlant cada vegada que passejàvem.

A la Maria Rosa, la meva parella lingüística de Calella, que em va escoltar, em va animar i em va regalar un bon suport: un diccionari meravellós.

I per descomptat a la Judith, perquè darrere d'aquestes paraules hi ha moltes hores de feina i ganes.

I a nosaltres mateixos per la constància i força per continuar caminant...

Gabriella Armando, alumna dels cursos de català i aprenenta del Voluntariat per la llengua de l'OC de Calella (Centre de Normalització Lingüística del Maresme)