Em dic Amadou Cisse i sóc de Marsassoum, un poble del sud del Senegal. Tinc 33 anys, visc a Sabadell des de l'any 2008 i en fa dos que em vaig casar amb la Núria. Fa cosa d'un mes que estic treballant i, per fi, sento que les coses comencen a ser com jo havia somniat quan vaig marxar de casa meva.
Des del Voluntariat per la Llengua (VxL) del Servei Local de Català de Sabadell, en el qual tant jo com la meva dona hem participat durant diversos anys, m'han demanat que us expliqui la meva experiència des que vaig arribar a Catalunya. Per a mi és una manera de donar a conèixer la meva història i la sort que he tingut de trobar persones que m'han acollit i que m'han permès sentir-me un més aquí, en un món ben diferent del meu i alhora amb tantes coses en comú.
Des que era ben jove somiava que emigrava a Europa, tal com havien fet els meus tiets i cosins, per millorar les condicions de vida de la nostra família. Al maig del 2007 va arribar la meva oportunitat i vaig poder viatjar a Mauritània, on vaig estar sis llargs mesos. El dia 6 de novembre vaig agafar una pastera i, després de quatre dies al mar, vaig arribar a les Illes Canàries, on vaig estar quaranta dies en un centre d'internament per a persones indocumentades. Finalment, el dia 28 de desembre del 2007 vaig arribar a Mataró, a casa del meu cosí. Ja havia arribat, per fi, a l'anhelada Europa.
Quan vaig arribar em vaig sentir confús i molt impactat pel que veia, tot era molt diferent del món d'on jo venia. No coneixia ningú, les persones em miraven amb recel o fins i tot amb por, no parlava cap de les llengües que es parlen aquí, no em podia comunicar amb ningú... La primera setmana em vaig sentir espantat, perdut, i vaig qüestionar-me el fet d'haver vingut. Els meus cosins i altres senegalesos amb qui vivia em deien que mirés la televisió per conèixer una mica més el lloc on havia aterrat, la cultura, la llengua... i al cap d’una setmana ja tornava a marxar, aquest cop a Andalusia, a buscar feina, perquè a Catalunya no en trobava, i jo havia vingut a treballar! Allà hi vaig estar dos mesos i només hi vaig poder treballar dos dies... Que desesperant!
Un cosí que vivia a Sabadell em va proposar de venir-hi i, des de llavors, ha estat la meva ciutat, el lloc on visc. Aquí tampoc no va ser pas fàcil, els primers mesos: la meva situació legal era irregular, no tenia feina... Sempre em relacionava amb altres nois africans, però jo volia anar més enllà. Em va ajudar molt l'Oficina d'Atenció a la Nova Ciutadania. Gràcies a la Carmen, a la Nani i a la Cristina vaig poder conèixer una mica més Sabadell i de quina manera m’hi podia integrar. La informació que em van facilitar em va permetre contactar amb el teatre El Ciervo, que em va donar l'oportunitat de fer teatre sense saber encara parlar ni una paraula de català ni de castellà. I això que vaig fer de Manelic! Temps després, des de la mateixa Oficina, em van trucar per si volia participar a la Cavalcada de Reis. Però què era, això de la Cavalcada de Reis? Tant me feia que no ho sabés amb exactitud..., jo hi volia participar, perquè m'encanta el teatre, i em sentia afortunat de poder viure noves experiències i conèixer gent. Fer de patge reial va ser ben divertit!
A més a més de les activitats, tenia ganes d'aprendre la llengua del país, i l'any 2009 vaig començar a assistir a l'Escola de Formació d'Adults del meu barri. Però em vaig posar malalt i no vaig poder acabar el curs, quin greu! Estava ben content d'anar a l'escola –no en vaig tenir l'oportunitat quan era petit– i em sentia agraït de poder aprendre aquí!
Per poder millorar el coneixement del català, un company meu, el Lamine, em va aconsellar que participés en el programa Voluntariat per la Llengua. Vaig adreçar-me al Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Sabadell i la Lídia (la dinamitzadora del vxL) em va presentar el Francesc Xavier, el meu voluntari. Gràcies a ell, vaig millorar el català i això em va possibilitar una millor integració social. De fet, ell, la seva dona i la seva filla, la Marta i l'Anaís, ara són els meus pares i la meva germana. Vaig tenir molta sort amb la meva nova família, però els vaig haver de deixar perquè necessitava treballar i vaig marxar a Lleida. Allà, però, mala sort: en set mesos només quinze dies de feina.
El Francesc Xavier em va donar l'oportunitat de tornar a Sabadell i poder viure en millors condicions, i així ho vaig fer. Vaig reprendre les classes a l'Escola de Formació d'Adults i la participació al Voluntariat per la Llengua, i aquest cop la Lídia em va assignar una parella nova, la Montse. Amb ella ens vam apuntar al grup de teatre del VxL i vaig conèixer una colla de catalans molt entranyables i divertits: el Vicenç, el Lolo, el Pep, la Teresa, la Najat, l'Antonio, l’Ana María, el Mamadou... Vam passar molt bones estones assajant, al Casal Pere Quart, i vaig perdre la vergonya a deixar-me anar parlant en català: no els oblidaré mai! De fet, gràcies al taller de teatre del VxL, he estat capaç no nomes de parlar en català a dalt d’un escenari sinó de fer de Thievy al Crackòvia de TV3 davant les càmeres!
En l’àmbit personal, gràcies al Mamadou, vaig conèixer la seva voluntària lingüística, la Núria, que des de fa dos anys és la meva dona. El dia del nostre casament li vaig dir a la Lídia: “el Voluntariat per la llengua ens ha unit!”. En aquest temps hem viscut un munt d'experiències plegats que ens ha permès coneixer-nos millor, qui som i d'on venim, la realitat de Catalunya i la del Senegal, la nostra cultura, la nostra família i els nostres amics... Ara tots dos formem part d'una gran família d'aquí i d'allà. I tot gràcies al fet que un dia els nostres camins es van creuar.
Per finalitzar, us animo a viure totes aquelles experiències que us siguin possibles. I, si podeu, amb gent d'aquí i d'allà. Conèixer altres realitats es pot fer viatjant, però també aquí, ben a prop de casa, i fins i tot a casa, amb persones que poden fer de la nostra vida quelcom ben enriquidor!
L'Amadou Cisse (aprenent del VxL del CNL de Sabadell) va fer aquest escrit l'any 2014. Ja fa sis anys que es va casar pel ritual africà amb la Núria (la voluntària del VxL que havia estat parella lingüística del seu amic Mamadou).
D'entre les convidades al casament hi havia la dinamitzadora del VxL del CNL de Sabadell, qui també ha escrit sobre l'Amadou en aquest blog (Humil homenatge a la voluntat d’integrar-se de l'Amadou i a la d'integrar de la Núria).
El 16 d'octubre de 2018 van explicar la seva experiència en el VxL en aquest reportatge del diari El Punt Avui: "Podría viure aquí sense parlar català".
Afegeix un nou comentari