Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
12/06/2015

Pel que sembla, a Caldes d'Estrac poca gent coneix el programa que ofereix el Servei Comarcal de Català del Maresme del Centre de Normalització Lingüística a través de la Biblioteca. És una idea molt senzilla: posar en contacte un catalanoparlant que ho faci amb relativa fluïdesa i correcció, amb un aprenent estranger o nacional, tant si l'ha estudiat com si no. Es tracta de conversar 1 hora per setmana (entre març i juliol), passejant, bevent un cafè, visitant una exposició, comprant al mercat...

Personalment, fa més de quinze anys que sóc conversadora de català, primer a l'Hospitalet de Llobregat on vaig conèixer la Rafaela, la Dolores, en Mohamed, la Julia, en Wieland, la Jacqueline, en Tayzir... amb els quals encara de tant en tant ens enviem correus. A Caldes he estat parella lingüística de la Mariam, d'en Nacho i ara de la Mary. D'un curs a l'altre es pot repetir de parella, però també és bo de canviar.

No es tracta de corregir l'interlocutor com si fossim a l'aula, es tracta de fer i deixar-se fer preguntes, d'escoltar, de comentar i, si és pertinent, de fer alguna rectificació. Us puc assegurar que pot ser molt divertit per poc que hi hagi una mica d'empatia, tant si es fan servir els materials i els recursos facilitats pel CNL com si es va "per lliure".

Els que parlem català podem intentar trobar aquesta hora setmanal per oferir-la als que, en el seu entorn, no tenen l'oportunitat de practicar la llengua del país on viuen. És una aportació personal modesta, però si es compleix amb el compromís, puc afirmar que és útil i eficaç.

Endavant! ho teniu fàcil, aporteu el vostre granet de sorra a l'ús social del català, inscriviu-vos al Voluntariat per la llengua a la Biblioteca Can Milans de Caldes, us agradarà.

Mercè Artigas, voluntària del VxL del CNL del Maresme a Caldes d'Estrac

 

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
05/06/2015
, , , , , , , ,

La gran indústria farmacèutica no existia a inicis del s. XX, però un tal senyor Andreu sí, i venent pastilles per la tos es va poder comprar la muntanya del Tibidabo. A la seva base -avui plaça Kennedy- es construí casa seva, ara el restaurant de luxe ABaC.

Aquest fet donaria peu al que s’anomena l’Avinguda Tibidabo, plena de palauets que rivalitzen en bellesa i que, més que res, buscaven demostrar qui era el més ric de la seva època. Amb el pas del temps ha esdevingut un passeig únic al món per la seva varietat arquitectònica i a la vegada una de les vies més elegants de Barcelona.

Aquesta setmana hem fet un tomb amb el Mikhail degustant la bellesa de l’Avinguda. A destacar-hi els Jardins de la Tamarita, finca de 2 hectàrees que tanca el carrer Balmes. Dissenyada pel gran arquitecte de jardins Rubió i Tudurí, amb arbres monumentals com un roure de 23 metres, escultures, delicades fonts i racons entranyables, que pertany al conjunt de monuments arquitectònics de la zona.

Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat amb el Mikhail Rusinov, l'aprenent amb qui forma parella lingüística del VxL.

Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat del VxL amb el seu aprenent rus (segons ella diu sovint, el seu "amic, de fet") Mikhail Rusinov - See more at: http://vxl.cat/blog#sthash.h6DQp0V0.dpuf
Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat del VxL amb el seu aprenent rus (segons ella diu sovint, el seu "amic, de fet") Mikhail Rusinov. - See more at: http://vxl.cat/blog#sthash.h6DQp0V0.dpuf
Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat del VxL amb el seu aprenent rus (segons ella diu sovint, el seu "amic, de fet") Mikhail Rusinov. - See more at: http://vxl.cat/blog#sthash.h6DQp0V0.dpuf
Publicat per editorvxl
Etiquetes:
27/05/2015

L’Anna Codina i la Maria Lapasset, dinamitzadores del VxL del CNL del Vallès Oriental, van estar conversant una estona amb una aprenenta de Mollet del Vallès que ha participat en diverses edicions del programa. La Teresa de Jesús Ramírez, natural de Colòmbia, fa nou anys que va venir a Catalunya i es va instal·lar a Mollet. De seguida es va apuntar als cursos de català per a adults del CPNL amb la seva filla, la Luz. Fa tres mesos que ha estat àvia d’una nena preciosa. Va començar a estudiar català des de zero, al bàsic 1, i actualment s’està preparant per superar l’intermedi 1.

En aquesta petita entrevista, la Teresa ens explica què ha representat per a ella formar part del Voluntariat per la llengua i quines són les seves recomanacions a totes aquelles persones que encara dubten de si fer-se aprenent o no fer-se’n.

Quan vas començar a ser aprenenta del Voluntariat per la llengua?

Vaig començar fa dos anys, quan feia el curs bàsic 3 de català.

Per què vas decidir fer aquest pas?

Vaig decidir fer aquest pas perquè en el nivell bàsic vaig tenir l’oportunitat de demanar una parella lingüística i tenia moltes ganes d’aprendre.

Quantes parelles lingüístiques has tingut?

He tingut quatre parelles, persones molt especials. Aprofito per donar-los les gràcies.

Ens pots explicar alguna anècdota que t'hagi passat?

Sí, precisament en la trobada comarcal de Voluntariat per la llengua i alumnes de català que vam fer a Caldes de Montbui l’any 2012, vaig a conèixer una dona que em va parlar en català i em va animar a demanar una parella lingüística. Ella em va motivar a aprendre la llengua i a practicar-la.

Què t'ha aportat el Voluntariat per la llengua?

El que més m'ha aportat el Voluntariat per la llengua és poder perdre la vergonya i intentar fer-ho cada dia millor.

Recomanaries el programa a tots els que, com tu, estan aprenent la llengua? Què els diries?

Primerament, els diria que demanin una parella lingüística, que és  un pas important, i sobretot que s’impliquin en el programa, això és el més important. La parella t’ajuda molt a aclarir dubtes o llacunes que et puguin quedar.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
21/05/2015

Possiblement, el motiu més important que tinc per ser voluntària per la llengua és que m’agradaria que tothom que viu a Catalunya sabés parlar català.

Aquest desig meu té relació amb una anècdota que em va succeir fa molts, molts anys.

Havia vingut a Catalunya, amb la meva família, des de la província de Conca. Al barri de l’Hospitalet on vivia no sentia el català, ni a la ràdio; tampoc a l’escola ni es parlava ni s’estudiava. El primer contacte que hi vaig tenir va ser a l’institut. En aquell moment jo tenia catorze anys i feia set que vivia a Catalunya. Algunes companyes parlaven català entre elles. Un dia se’m va acudir ficar cullerada a la seva conversa i vaig rebre una riallada d’una d’elles. Glups!

Un altre dia, llegint en veu alta la lletra d’una cançó en català, una altra em va dir que ho deixés, que no la destrossés.

Que malament que em vaig sentir! Jo volia però...

Va haver de passar un llarg temps fins que vaig tornar a provar-ho. Va ser als disset anys, a la meva primera feina. En arribar, vaig dir un bon dia! segur i decidit. Allà ningú es va burlar de mi. Gràcies!

Des d’aquell bon dia! el meu català va anar millorant per l’ús, la formació permanent, les lectures...

Actualment, tinc temps per a mi i... què millor que compartir-lo? Crec que el voluntariat per la llengua és una manera pràctica, imaginativa, diferent d’ajudar aquelles persones que necessiten un suport per usar el català a la vida quotidiana.

D’altra banda, crec la llengua és una eina de cohesió social perquè permet una millor comunicació entre les persones, l’expressió d’idiosincràsies, de cultures, una millor integració, un apropament entre diferents.

És el primer any que participo al VxL i l’experiència amb la meva parella lingüística és molt bona. Notem que, trobada a trobada, la nostra relació va millorant, avançant cap a l’amistat.

Procuro participar en les diverses activitats que es proposen des del VxL perquè solen ser engrescadores, perquè dono i rebo idees, maneres de pensar, de fer... aprenc!

Mercè Granados, voluntària del VxL de Sant Boi de Llobregat (del Centre de Normalització Lingüística Eramprunyà), nascuda a Castella-La Manxa i arribada a Catalunya el 1962.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
19/05/2015
, , , , , , ,

Amb la calda de les dotze del migdia, un diumenge de maig el Mikhail i jo pujàrem la costanera que ens menava des de la Plaça Bonanova fins a la finca de Bellesguard del Rei Martí l’Humà i del nostre estimat Gaudí.

Només arribar-hi ja hi havia gent que esperava la visita guiada sota l’ombra d’arbres centenaris, que dibuixaven somnolents encara el perfil de l’entrada. El jardí amagava, verdós i juganer, dues torres medievals que ens donaren la benvinguda obrint camí cap a la casa.

Encuriosit el grup mirava la façana escoltant l’explicació,  mentre que els ulls pujaven amunt cap al cel els 33 metres –l’edat de Crist a la Creu- que separen el  terra de l’Estel Gaudinià,  que tanca simbòlicament el final de l’etapa històrica dels Comptes Catalans a Catalunya.

Entràrem al rebedor, enlluernador patí andalús de rajoles blaves, i pujàrem l’escala bocabadats de vitralls, fins visitar la Sala de Fumadors, i un xic més amunt la Sala de Música. I més amunt encara, giravoltant per l’escala, sortírem a una terrassa circular  dominadora, com el rei Martí l’Humà, de tota l’extensió de Barcelona. Mentre en Gaudí esclatava a la nostra esquena, majestuós i divertit, oferint-nos a un pas el seu pinacle.

Imaginava jo al geni i al rei, uns centenars d’anys entre ells, sentint-se allà com nosaltres!

Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat del VxL amb el seu aprenent rus (segons ella diu sovint, el seu "amic, de fet") Mikhail Rusinov.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
06/05/2015

“Al principi, no entenia boi res del que em deia.” A la Najat li costa pronunciar bé el català. L’Assumpta, en canvi, és xerraire i té ganes d’explicar-se. Amb un cert currículum de voluntariat en altres àmbits, és la primera vegada que té una parella lingüística i n’està satisfeta i orgullosa. Se sent motivada.

“Només parlo català quan estic amb l’Assumpta.” Ja fa uns quants anys que la Najat i la seva família són a Catalunya i ella vol aprendre la llengua perquè pensa que així tindrà més possibilitats de feina i de relacions. A casa seva parlen l’àrab i no té gaires oportunitats de practicar el català, perquè ja sabem què passa, a la feina i arreu: costa molt que la gent se li adreci en català i encara més que pugui mantenir-hi una conversa. La Najat agraeix l’experiència de tenir algú que estigui només per a ella, que l’escolti i l’estimuli a parlar.

“Jo volia fer alguna cosa sense esperar res a canvi”, afirma l’Assumpta. Diuen els mestres de l’antiga saviesa que el mòbil del nostre actuar no ha de ser el desig de gaudir dels beneficis d’allò que fem, ni tampoc el temor per les seves possibles conseqüències. És a dir, fer el que cal sense esperar-ne recompenses. El mòbil és un impuls que surt de dins, desinteressadament.

“Som amigues.” Totes dues hi estan d’acord, hi ha complicitat entre elles. Normalment, quan es troben, seuen en un banc del carrer i fan petar la xerrada. Parlen de tot una mica i el dia que, per un motiu o altre, no poden quedar i veure’s, ho troben a faltar. Coincideixen a dir que aquesta relació els ha obert nous horitzons i han descobert que, malgrat la distància cultural, estan molt a prop.

Núria Carreras. Voluntària del VxL de Vilafranca del Penedès (del CNL de l'Alt Penedès i Garraf)

Aquest text forma part dels que es recullen a l'opuscle de l'exposició "A dues veus. Retrats en català", que trobareu en aquest enllaç.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
26/02/2015

En José Luis Hurtado és un aprenent del VxL de l'Oficina de Català d'Esparreguera (del Centre de Normalització Lingüística Ca n'Ametller). Després d’haver assistit a un Club de lectura i escriptura creativa, va escriure aquest relat:

Mai no és tard

Fidel era un nen nascut l’any 1950, anys molt difícils per a tots els espanyols, però molt més per a les famílies andaluses que no tenien feina per a poder-se guanyar la vida. Quart de nou germans, va començar el col·legi amb cinc anys, els que permetia o manava el govern, just l'edat amb la qual ells creien que els adolescents podien començar a cantar els himnes de l'època, i resar el rosari. És amb el que els picaven el cervell. Si no cantaven o resaven, no tenien dret a llapis, quaderns o llibres. Per nassos havien d'aprendre el que els manaven: el Cara al sol, el Vamos niños al sagrario, resar el rosari i algunes cançons més dels “fletxes”.

La veritat és que Fidel no era gaire bon estudiant d'aquests temes i sempre estava castigat. Ni sabia cantar, ni resava, ni els diumenges anava a missa, que era obligatori. Fins que un dia el professor i el capellà li van dir que, si no feia el mateix que la resta de companys, no li donarien llet en pols ni aprendria a llegir i escriure.

Per això, Fidel no va tenir més remei que aprendre les cançons, encara que no li agradessin, però ell volia aprendre a llegir i escriure com els seus companys.

Quan un matí Fidel donava menjar als animals del corral de casa, es va posar a cantar. Fidel cantava i cantava les cançons "aconsellades", però el seu pare, que dormia, perquè havia tingut torn de nit, es va despertar i es va llevar:

- Fidel, ja saps cantar─ va dir el pare amb veu greu i posat molt seriós.

- Sí, pare, i de memòria!

- Doncs, com que ja cantes molt bé, no cal que segueixis estudiant. Demà aniràs a treballar, així no hauràs de cantar més.

Fidel no tenia vuit anys encara, però sí molta il·lusió perquè el seu pare li havia dit que li ensenyarien a llegir i a escriure i fer comptes. A partir de llavors la vida de Fidel va ser tan agitada que no tenia temps per a jugar; a les vuit del matí començava la feina fins a la una, i de dos quarts de tres fins a les sis, que plegava; després, a estudiar fins a les nou del vespre. Així cada dia de l’any, menys el Divendres Sant, que estava prohibit, fins que el Fidel va poder, per fi, examinar-se per obtenir el certificat d'estudis primaris.

Fidel seguia treballant com sempre, i ara, amb les tardes lliures, podia jugar amb els seus amics a futbol, però no el volien en cap dels seus equips, perquè deien que era molt maldestre. Però, en canvi, els agradava que estigués entre ells, s'ho passaven genial. Es divertien molt dins de les seves possibilitats, sobretot els diumenges, quan feien els guateques als corrals. Cada setmana era en una casa diferent i, com que eren tants i es coneixien de tota la vida, els seus pares no hi posaven impediments, ja que d’aquesta manera els tenien controlats. De vegades també s'ajuntaven per ballar amb els seus fills; sempre deien que l'important era gaudir del moment.

Però, és clar, el temps passa per a tothom i un dia Fidel es va adonar que era impossible seguir al poble, no per falta de feina, sinó perquè ell era i és una persona inquieta, i sempre en desacord amb els governants de torn. Fidel deia que la seva bandera era la tricolor, i que “la del gall dindi” li feia fàstic. Per això, un dia li van aconsellar que callés o, si no, tindria problemes. Aquest consell l'hi va donar un policia nacional pare d'un amic. Aquesta mateixa persona va parlar amb el pare de Fidel perquè el convencés.

A partir d'aquí Fidel es va replantejar que el millor seria deixar el poble per evitar problemes. Això sí, mai no canviaria d'opinió respecte els governants. I el temps li està donant la raó, al murri... Se n’està sortint.

Avui té gairebé seixanta-cinc anys, prejubilat, sense haver cobrat mai l'atur, havent treballant des dels vuit anys i, des que va arribar a Barcelona, sempre en empreses catalanes, algunes de les quals ja no existeixen i d'altres, com l'última en què va treballar, l’any 1979, que segueix activa i amb molt bona salut.

Un cop jubilat, Fidel no sabia què fer per passar el temps. El bar no li desagrada per prendre una cervesa o una copa de vi, però tot el dia al bar embruteix les persones; passejar pel camp és agradable, però cada dia i molt de temps seguit és avorrit; i tot el dia dins de casa estirat al sofà no és bo per a la salut.

Fidel hi donava voltes i voltes, i no trobava una sortida útil a la seva situació. Fins que un dia una trucada telefònica va canviar la seva vida: la seva filla li trucava per veure si podia recollir la seva néta al col·legi, ja que ella no tenia temps d'arribar a l'hora per problemes de trànsit. La filla del Fidel li va demanar que li portés un entrepà i un suc, perquè, un cop fora de l'escola, s'ho mengés al parc juntament amb les seves amigues. I així ho va fer Fidel.

El que aquest home no s'esperava era que la seva néta de tres anys sortiria del col·legi parlant-li en català. Mai no ho hauria imaginat. Quan la néta li va demanar el berenar, Fidel es va quedar en blanc, no sabia què li demanava. I així una vegada, dues vegades, i a la tercera vegada ho va fer cridant.

- Iaio, què em portes per berenar, que tinc gana?

I Fidel, molt seriós, va respondre:

- No me grites, toma el bocadillo y cómetelo, si no nos iremos para casa sin que juegues con tus amigas.

I Alexandra, la néta, va respondre amb molt geni:

- Pero, yayo, si es lo que te estoy pidiendo, que no te enteras, yayo, ¡tú no te enteras!

Fidel va mirar al seu voltant i es va adonar que els pares dels altres nens somreien, sense maldat en les seves mirades, però somreien.

Això va ser el que va fer pensar a Fidel que la jubilació no era un càstig per tenir certa edat, i que podia recuperar el temps que en la seva infantesa li van prendre. I no ho va pensar dues vegades, i en una reunió familiar els va comunicar que volia estudiar.

Tots es van sorprendre, i més quan els va dir que estudiaria català, ja que volia poder parlar amb la seva néta en el seu mateix idioma. Així ho va fer Fidel; el que li van negar de petit, gràcies a la seva néta, ho està fent després de jubilat: aprendre sense l'obligació de cantar himnes indesitjables.

Publicat per editor
Etiquetes:
19/02/2015
, , , , , , ,

La Maria Carcereny i la Victòria Fernández es van conèixer fent Voluntariat per la llengua i un dia, parlant de pintura, van veure que els interessava a totes dues; a la Maria des de feia més temps, perquè va ser una de les fundadores del Grup d’Art 94 a Sant Joan Despí, que encara es troba els dimecres a la tarda i on la voluntària per la llengua va portar-hi l’aprenenta perquè també comencés a pintar, sense oblidar l’ús voluntari del català.

Avui he anat a visitar-les al taller del Centre Cívic Sant Pancraç, on hi he trobat altres membres del grup com la Salvadora i en Rubens, un home que gairebé ja no se’n recorda de quan vivia a l’Uruguai. Hi havia la Maria, amb una bata verda posada i he vist entrar-hi la Viqui, amb una caixa Juvé & Camps de fusta per substituir la de cartró on desa els seus estris de pintura a la prestatgeria.

Els agrada trobar-se per pintar junts. Així no és tan solitari, et donen l’opinió, et diuen si ho fas bé o malament. Encara que passen estones sense dir res, cadascú immers davant del seu cavallet, combinen el silenci i els comentaris. A vegades una es desperta de cop i diu alguna cosa. D’altres vegades t’enfades amb la combinació de color si no et surt bé i protestes sola. En acabar fan un tros del camí cap a casa juntes, parlant mentre caminen.

Per fer un quadre poden estar-s’hi dues hores o dos anys. La Victòria va començar copiant una foto de dos guacamais i ja n’ha regalat un al seu nét. La Maria diu: parteixo d’alguna cosa concreta, com una foto o una imatge i després me n’oblido; em deixo portar pel color. Com en una conversa, el dia, l’estat d’ànim, el temps influeixen en la manera de pintar, en els colors que barregen amb l’espàtula sobre la paleta, uns dies més vius, uns altres dies més apagats.

Darrerament la Maria ha estat treballant a partir d’una fotografia dels seus pares, mentre que la Viqui està pintant la imatge d’un cavall a galop. Un diumenge al mes, el dia que hi ha sardanes a la plaça de l’Ermita, exposen els seus quadres als vianants i de tant en tant organitzen una exposició, com la de principis d’aquest any, al Centre Jujol Can Negre en què cada soci del grup ha dedicat un quadre a una entitat de Sant Joan Despí, la Maria a la Colla Sardanista i la Victòria a l’Esbart Dansaire.

Eduard Vidal, dinamitzador del Voluntariat per la llengua al Centre de Normalització Lingüística Roses

Publicat per editor
Etiquetes:
13/02/2015

Fa un any que el Libasse, un noi del Senegal, participa al Club de lectura de la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, adreçat a persones amb nivell de català equivalent a l'Intermedi dels cursos de català del Consorci per a la Normalització Lingüística.

Quan ell va començar a assistir a les sessions del Club, el seu nivell era molt bàsic, la qual cosa va fer que el Libasse hagués d'esforçar-se molt per llegir les obres que s'havien de comentar i per participar en la tertúlia posterior durant les sessions. La Sandra, la conductora del Club, l'ha animat a explicar quina valoració fa del progrés que ha aconseguit durant tots aquests mesos.

"Mai a la meva vida havia pogut llegir un llibre sencer. I ara, ho he fet en català", diu el Libasse, que afirma que la participació en el Club de lectura ha estat determinant per arribar a millorar de manera tan significativa.

Per la Sandra, "aprenentatges i actituds com les del Libasse doten de gran valor i significat la feina, i mostren com s'aconsegueixen grans fites quan alumnes amb aquesta motivació accedeixen als serveis que ofereix el Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Barcelona".

El Libasse també ha tingut l'ajuda d'una parella lingüística, la Dolors. Després de conèixer el programa Voluntariat per la llengua, s'hi va apuntar com a aprenent: "La meva voluntària és una dona molt maca i m'he esforçat a parlar català amb ella". A més, el Libasse afirma que per millorar en l'aprenentatge de la llengua, també li ha estat molt útil escoltar la ràdio en català per entendre'l cada vegada més.

Us convidem a escoltar-lo:

Libasse Gaye és un dels aprenents del Voluntariat per la llengua del CNL de Barcelona

Publicat per editor
Etiquetes:
23/01/2015
,

Quan vaig arribar a Barcelona el meu marit em va recomanar que aprengués català, ja que això em permetria integrar-me millor i fer nous amics. En aquell moment tot era nou, una cultura desconeguda per a mi.

En una de les meves classes ens va visitar l’Helena Pibernat, la dinamitzadora del Voluntariat per la Llengua (VxL) del Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat, qui, amb un somriure i la seva mirada amable, ens convidava a participar formant part de les parelles lingüístiques. I així va començar tot. Vaig omplir el formulari amb la disponibilitat horària, la descripció dels meus  interessos i aficions  i molta il·lusió.

Van passar un parell de dies i vaig rebre la seva trucada, em va informar que ja tenia una parella lingüística amb la qual podria començar a parlar català.  Ens coneixeríem al Castell de Cornellà, on ens van explicar el funcionament del programa i després va haver-hi un pica-pica per presentar-nos. Vaig tenir l'oportunitat de conversar amb l’Ana María i l’Ameli per primera vegada. Ens vam entendre de seguida, semblava que ens coneguéssim de tota la vida, i així, en lloc de ser una parella lingüística, ens  vàrem convertir en un trio lingüístic.

Vam  fer les deu trobades en el cafè  a prop de la plaça de l’Església, on ens vam reunir cada dijous.  Vaig perdre la por i la vergonya de parlar en català i vaig guanyar unes amigues estupendes que m'explicaven detalls de la cultura, les tradicions i les persones de Catalunya. Em vaig sentir cada vegada més integrada i feliç de compartir aquest temps.

Vaig desenvolupar fluïdesa en conversar en català, em vaig sentir més segura en expressar-me, això em va permetre poder obrir-me pas a nivell laboral, incloent al meu  currículum “parlo català”.

I endevineu què va passar?

A l'empresa per a la qual treballava amb contracte per obra o servei em van oferir un contracte indefinit, en demostrar que podia desenvolupar la meva feina, oferint una atenció en català. I  anys després vaig canviar de feina en una nova empresa, on també faig servir el català.

Han passat aproximadament set anys, els dos primers anys vaig participar al Voluntariat per la llengua com a aprenenta reunint-me amb les meves amigues. Després, per invitació de l'Helena,  he començat a posar el meu granet de sorra com a voluntària. Vaig conèixer la Caty, una amiga d'Extremadura, i actualment  col·laboro amb la María Isabel, una amiga de Veneçuela.

Gràcies al  voluntariat hem pogut  fer conversa en català, anar d'excursió, llegir poesia, parlar  per la ràdio,  participar en un taller de doblatge en català, aprendre  a ballar sardanes, hem rigut, ens hem comunicat,  hem fet moltes coses juntes i encara les fem.

El més important i valuós és que la llengua ens ha permès conèixer-nos, apropar-nos a persones de diversos entorns, aprendre d'elles i enriquir les nostres vides esborrant estereotips, mirant-les als ulls i sentint-les els nostres amics.

I aquesta és la forma en la qual el Vxl ha deixat  la seva empremta en la meva vida.

Amalia Guadalupe Ambríz Alcibar, voluntària (abans aprenenta) del VxL del CNL de Cornellà de Llobregat

Publicat per editor
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!