Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
23/05/2014
,

Al llarg dels seus 10 anys d'existència, el Voluntariat per la llengua ha anat donant resposta a diferents àmbits de la societat, com ara l'empresa, la Justícia, la Sanitat o els esports. Amb la voluntat de respondre a les necessitats de diferents col·lectius amb perfils ben diferents, el programa s'apropa enguany al camp de la diversitat funcional, com un dels àmbits en què el model de parelles lingüístiques pot aportar valors més enllà de la millora del català oral per part dels aprenents.

Aquest són els comentaris que la parella lingüística que ha participat en la prova pilot que s'ha dut a terme a Girona amb la Fundació Elna (que atèn persones amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada) han fet sobre l'experiència:

Valoració feta per la Beatriz González (aprenenta del SCC del Gironès)

“Per mi és millor parlar amb una persona que no anar a classe, és una manera de perdre la vergonya i afrontar-me a parlar el català".

“Estic decidida a continuar l'any que ve i no m’importaria continuar fent-ho amb algú de la Fundació ELNA”.

No he notat cap diferència pel fet de treballar amb una persona amb diversitat funcional. Mai ho havia fet. Ha estat impressionant!".

“M’agrada molt comentar aquesta experiència amb les persones que conec, perquè m’adono que no sóc jo sola la que coneixia poc el món de les persones amb les característiques de l’Ester i no és tal com ens imaginem. Si les coneguéssim més, les coses serien diferents per a ells i per a nosaltres".

“Quan se'm va plantejar, ho vaig parlar amb el meu marit. Estàvem tots dos a l'expectativa, però al cap de dues trobades, fenomenal!".

“L'Ester és una persona responsable, treballadora i entranyable.”

Valoració feta per l'Ester Iglesias (voluntària de la Fundació Elna)

“Em costava imaginar-me què seria fer de parella lingüística fins que no m'hi vaig trobar. Quan vaig decidir que ho faria, tenia molt clar que el que havia de fer era ensenyar català a una altra persona.”

Allò que m'ha agradat més ha estat la preparació de les trobades. Havia de treballar-les a casa, comentar-les amb la Marta d'Elna i portar-les a la pràctica a la següent trobada.”

No m’ha estat fàcil, perquè m’he hagut d’esforçar molt. Quan estava amb la Beatriz estava sola i era responsable de que aprofités el temps i em feia por que ella no aprengués prou.”

“En un altre moment m'agradaria tornar a fer de parella lingüística perquè el fet de poder ensenyar a una altra persona em fa sentir bé a mi. M'he sentit útil.”

“La Beatriz sempre m'ha tractat amb tota naturalitat i respecte, com si fóssim companyes de feina.”

"Voldria donar les gràcies a la Salut i a la Montse per confiar en mi."

Publicat per editor
Etiquetes:
23/05/2014

Aquest és el relat guanyador d'un concurs literari convocat enguany pel Centre d'Iniciatives per a la Reinserció (CIRE). Més enllà del valor que el text té, el volem compartir amb vosaltres perquè ha estat escrit per una de les aprenentes que es troben per parlar en català amb persones voluntàries del VxL en alguns dels centres penitenciaris de Catalunya.  

El camí de la meva vida...

Vaig despertar... aquí la llum entra sense trucar, es despulla de la seva mandra imposant-se de manera abrupta a la nit que la precedeix. Acapara l'espai i sense cortesia m'obliga a saltar del llit. Totes les nenes sortim al carrer. Entre salts, rialles i jocs anem recorrent el poble fins als seus límits, trobant el descans a la falda d'un arbre. EL MEU BAOBAB.

El meu arbre té la pell grisa, és panxut i gran. Mira des del capdamunt simulant un gest altiu i així amagar que és compassiu i bonàs. Sembla un arbre de caramel en un lloc on tot és de conte. Una atracció misteriosa fa que estengui els meus braços per abraçar la seva immensitat mentre em sorgeixen llàgrimes, a les quals no poso remei. M'entristeix pensar que les nits les passa sol i intento buscar una mà d'on agafar-lo perquè m'acompanyi en els meus somnis.

Amb l'expressió severa que atorguen els anys, els vells del lloc narren històries amb paraules que travessen el pensament i s'aferren amb força a l'esperit fent que el cos es dilueixi en els límits de l'emoció, de la por, de l'espant, anhelant sempre un final esperançador. Expliquen que els déus que habitaven aquesta terra van saber d'un arbre presumptuós, descomunal i arrogant que desafiava el cel. Contrariats amb la seva gosadia, el van jutjar per destruir-lo. Però despullar als homes de la seva ombra i el seu recer va fer excessiva la sentència. Compassius davant el seu final, van permetre la seva existència condemnant-lo a créixer amb absència de fullatge, fent-lo viure de cap per avall; amb les arrels al cap i les branques sota terra. Privant-lo de mostrar les seves flors al dia i decidint que fos la nit la companya de la seva esplendor. Només un moment fugaç, en la fissura que delimita la fugida de les ombres, es permet el miracle d'entreveure, amb l'entrada del dia, com el terra es transforma sobtadament en una catifa de flors marcides.
 

Al meu BAOBAB jo ja l'he perdonat, sabent que això no alleuja la seva pena.

Desperto... la llum amb prou feines té lloc per entrar aquí. Som sis a la cel·la i només a cops de colze es faria un lloc. Obro la finestra i la convido a passar. Esmorzo davant d'unes cares grises, tristes, desconcertades, lleganyoses i taciturnes, les quals són el reflex de la meva. Habiten en elles, com en mi, la incertesa i la desesperança. Amb la màgia dels meus números, atenuo la feixugor dels recomptes. Recomptes i més recomptes avui com ahir i aquest com demà i em formulo; sumant-me dos, multiplicant-me per sis, dividint-me entre cent i restant-me tot el que m'angoixa i tot i així no m'esfumo convertint-me en zero. El resultat sóc jo i segueixo estant aquí. Com un ocell engabiat, com EL MEU BAOBAB condemnat a la quietud letàrgica i els passos perduts del temps que s'atura. Passejant per un pati que és l'univers restringit de la meva esperança, un pou sense fons ple d'anhels frustrats.

Sorgeix l'opció d'una feina a la cuina del centre. Només l'obstinació personal, que s'oposa a la meva deriva, em fa aferrar-me a ella. Formació, treball en equip, compromís, esforç, companyonia, eficàcia, exactitud sonen com un refilet musical en una orquestra accelerada on la lletra la componen les patates, l'arròs, les cebes, els pollastres plomats, els cogombres fins, els enciams verds, les carxofes tendres i els pebrots vermells. Tinc la sensació que em surten ales i amb elles em penjo de l'estela de les hores que passen fugaces.

Desperto... Això és Mbour al costat de Dakar - Senegal.

Com vaig fer amb EL MEU BAOBAB, jo ja em vaig perdonar.

 

 

Dedicat a totes les persones que han estat al meu costat en aquests moments tan difícils de la meva vida. Particularment a la Senyoreta Sole, administradora del centre, el Sr. Oscar, funcionari i corrector .

Agraïment especial a la meva professora de català, la Senyoreta Jordina Carbonell i Yolanda Torres, cap de cuina del centre.

Fatou Ndoye

Wad-Ras

27 de març de 2014

Publicat per editor
Etiquetes:
21/05/2014

El passat mes de febrer, el Voluntariat per la llengua del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Badalona i Sant Adrià va posar en marxa una nova activitat adreçada a tots els participants en el programa i a una part de l'alumnat del cursos de català del centre. L'activitat, conduïda pels voluntaris del VxL Jordi Silvestre i Jaume Nuño, consisteix a fer cada primer dimecres de mes, al matí, una tranquil·la excursió (de 4 a 5 hores) per camins de muntanya propers a Badalona.

"Parla i fes camí. Mou-te en català!" és el nom d'aquesta nova experiència per practicar la llengua en un entorn sa, obert i agradable. La dinamitzadora del VxL de Badalona i Sant Adrià, Rosa López, va fer aquesta bonica crònica sobre la sortida que es va fer al març. Oi que vénen ganes d'anar-hi?:

El grup parteix de la Conreria cap al turó d'en Galzeran (484 m). Passades les vinyes d'Alella, i entre antics cirerers d'arboç, comença l'ascensió al turó i un cop allà es contempla una àmplia panoràmica: des de les ciutats de Sabadell i Terrassa, els massissos de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat, fins a una part dels enfarinats Pirineus.

Uns metres més enllà, entre matolls, el grup descobreix un monòlit geodèsic que va ser utilitzat l'any 1794 per mesurar el meridià de Dunkerque a Barcelona, i que va servir per determinar la logitud del sistema mètric. En Jordi explica que el seu inventor, fra Agustí Canelles, va ser un important astrònom i matemàtic.

Amb la torre de guaita al darrere l'intinerari continua cap al turó de Castellruf (459 m), situat al terme municipal de Santa Maria de Martorelles, on hi ha les restes d'un dolmen, un poblat ibèric i un castell del segle XI -anomenat també Castell Ruf- dels quals només queden vestigis d'alguns murs al costat de les ruïnes ibèriques.

Ara la pujada fa esbufegar més d'un i més d'una. Entre arrels, branques, i alguna ensopegada, s'arriba al cim i allí, al damunt d'unes roques, un petit pessebre sota un casc ben acolorit i guarnit dóna la rebuda als excursionistes (la tradició de dur un pessebre al cim d'una muntanya és un costum ben arrelat i estès entre les entitats excursionistes de Catalunya).

Ara sí, arriba el moment de fer una aturada, treure l'entrepà del sarró i contemplar els poblets de les terres vallesanes, llunyanes, silencioses.

Durant el camí, la conversa és distesa. La Glòria, alumna d'elemental 3, pren nota de totes les paraules i curiositats que va aprenent. En Jordi i en Jaume fan de guies amatents. En Francesc mostra les petjades dels senglars, els seus rastres i els senyals d'altres mamífers de la zona. Així, parlant i fent camí, s'avança entre una rica vegetació: galzerans, falgueres, fonoll, romaní, fins i tot un micaquer i un petit bambú. Es parla, s'escolta, se sent piular un pit-roig i, entre alzineres, algú reconeix el cant d'un rossinyol.

Ja de tornada el grup passa per tres fonts: per la font de la Teula (amb un rajolí d'aigua i una petita capella amb la imatge de la Mare de Déu de Lurdes), la font de la Bassassa (és un bon abeurador pels senglars; un lloc esplèndid, amb un gran arbre caigut al mig que dóna més encant a l'entorn) i per la font del Ferro. La vegetació de l'indret és la típica d'un torrent humit, fonamentalment avellaners, alzina, heura, aritjol i falguera.

El grup, satisfet de la caminada, del dia i de la companyia, veu amb bons ulls la iniciativa d'aquestes sortides. A l'abril, ens esperen més racons a descobrir!

Fotografies de la sortida: http://ves.cat/k7ec i http://ves.cat/k7eG

Publicat per editor
Etiquetes:
14/05/2014

Darrere cada participant en el Voluntariat per la llengua hi ha una història que de vegades sorprén. La dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística del Maresme, Maite Bonora, ens explica la d'aquest aprenent:

En Sulayman va arribar a Catalunya l’any 2008. Tenia 21 anys, i venia de Gàmbia.

Va començar a aprendre  català i castellà aviat: al Sulayman li agraden les llengües; al seu país era professor anglès. Va ser quan estava fent el Bàsic 3 que va demanar una parella lingüística. Era el febrer de 2011.

Ha tingut diferents voluntaris lingüístics. Va començar amb la Cristina, després amb la Gemma, i l’últim ha estat en David. Però fa pocs dies, ja ens ha demanat que li busquéssim un altre voluntari. Li hem adjudicat el Joan, amb qui encara no ha tingut temps de posar-se en contacte, però a qui ja té ganes de conèixer.

Al Sulayman li agraden les llengües i li agraden les persones. Per això, valora tan positivament el programa Voluntariat per la llengua, perquè li permet practicar la llengua catalana i conèixer persones diferents alhora.  Diu que al carrer no és tan fàcil interactuar amb algú per parlar-hi, “perquè tothom va amb les seves coses”, per això troba el programa tan útil.

L’aprenent ens explica que a les trobades, als voluntaris, els parlava del seu país: la cultura de Gàmbia, el clima, el caràcter de la gent, les infraestructures... i  sobretot, sobretot, de la cuina. Li agrada molt cuinar, i comparteix receptes del seu país amb els voluntaris. Com que la matèria primera no és la mateixa aquí que allà, adapten les receptes gambianes als productes que trobem aquí; de manera, que tot plegat no perdi l’essència. Admet, però, que el primer dia costa molt d’iniciar una conversa, “perquè és una persona nova”, però després de presentar-se, de dir qui és i d’on ve, “és fàcil trobar temes de conversa”.

A Mataró, amb els seus voluntaris han fet les trobades en algun bar, caminant per la platja, al parc Central...  Li agrada la història, per això, destaca les converses que feia amb el David, quan visitaven les exposicions del Museu de Mataró, o bé quan el voluntari li va ensenyar la muralla antiga.

El Sulayman recorda  la festa dels 10 anys del Voluntariat per la llengua que es va fer a Barcelona, quan el vam convidar com un dels voluntaris més joves a participar al programa. Hi va venir amb un voluntari de Mataró. Recorda que hi va conèixer un noi de Nova Zelanda, amb qui van parlar en anglès primer, i en català després.

Reconeix que encara li costa molt parlar el català, “sé moltes paraules, però encara em costa construir les frases”. Tot i això, quan va a comprar, quan fa algun tràmit a l’administració pública, i, fins i tot, amb algun amic, sí que el parla.

Les seves experiències com a aprenent lingüístic han estat tan positives, que encara manté el contacte amb algun dels seus voluntaris, amb qui es comunica ara pel xat del Facebook, o bé per whatsapp.

Per a mi, és una satisfacció poder explicar-vos aquesta història i aprofito per agrair tots els aprenents l’interès i, fins i tot, l’entusiame que mostren per la nostra llengua i la nostra cultura en el seu dia a dia.

Publicat per editor
Etiquetes:
25/04/2014

Sóc en Joan Torné de Castelldefels. La meva infantesa va transcórrer en temps de postguerra on el català, com tots sabeu, no estava ben vist. De família humil, en la qual la mare només parlava català, el meu objectiu va ser estudiar per treure el títol d’enginyer, i vaig arraconar el coneixement del meu idioma. Acabada la carrera, els objectius en qüestió d’idiomes van ser les llengües estrangeres.

Ja jubilat, l’any 1998, un dia mirant fotos de la meva joventut, me’n vaig trobar una fent el servei militar dedicada a la meva mare que deia: "A mi mamá con todo mi cariño", escrita en castellà perquè era incapaç de fer-ho en el meu idioma matern.

Em va fer tanta vergonya que vaig decidir aprendre a escriure el català. Vaig fer una prova per veure per quin nivell havia de començar i el resultat va ser el nivell B. M’hi vaig matricular, doncs, a Castelldefels.

A classe era el millor alumne en frases fetes, en conèixer el significat de les paraules, però el pitjor o quasi el pitjor a l’hora d’escriure i en el domini dels pronoms febles.

La professora, la M. Antònia Savall, em va demanar si podia reunir-me amb alguns dels meus companys per xerrar amb ells i així ho vaig fer. Una de les companyes va pensar que també podia fer el mateix a la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements que tan bé funciona a Castelldefels. I així va ser.

Vaig aprovar el nivell B, el C i el D, amb algunes dificultats gramaticals, ben cert, seguint fent trobades amb companys per xerrar. El mateix vaig fer al Servei de Català de Gavà i en l’Associació de Gent Gran de Castelldefels. I així continuo quinze anys després.

Amb alguns aprenents hi he connectat perfectament i segueix existint una relació de bona amistat. Personalment per a mi és un goig veure que algun cop algun d’ells m’envia un amic perquè l’ajudi abans de l’examen i rebre després una trucada per dir-me que ha aprovat. Vull pensar que he aportat un petit granet de sorra a aquest aprovat. També algun cop he coincidit amb un antic aprenent fent de voluntari.

A quantes persones he fet de voluntari? No ho sé, però crec que són més de 100. I aquesta tasca de més de quinze anys m’ha ajudat que l’Ajuntament de Castelldefels em concedís l’any 2013 el Premi Ciutat de Castelldefels.

I seguiré fent de voluntari mentre tingui forces i ànims, que de moment no falten.

Joan Torné és el voluntari més antic del Centre de Normalització Lingüística Eramprunyà, va formar part de la primera parella lingüística del Centre i encara continua en actiu

 

Publicat per editor
Etiquetes:
01/04/2014

Aquest 2014 han començat al Prat de Llobregat les tertúlies setmanals del Voluntariat per la llengua que organitza el Centre de Normalització Lingüística El Prat de Llobregat. Els voluntaris i aprenents que ho volen, i també altres persones, es reuneixen un cop a la setmana per conversar una mica.

La dinamitzadora del VxL del Prat, Marta Martí, ha parlat amb el moderador de les tertúlies, l’Artur Novell, perquè ens expliqui com funcionen. L’Artur és voluntari per la llengua des de 2010 i ja ha tingut 7 parelles lingüístiques.

En primer lloc sempre em presento jo (encara que molts ja em coneixen), després es presenten ells. Aleshores faig una pregunta que canvio a cada tertúlia... Sempre intento buscar una pregunta nova per obligar a improvisar la resposta. Si no, mentalment la preparen. També els intento sorprendre, i fer que expliquin una vivència, una experiència...

Fins ara, els he preguntat pel seu color preferit, si han tingut mai mascotes, quin seria el seu viatge ideal... Em va sorprendre el dia que els vaig dir que em diguessin una cosa que haguessin fet de la qual es sentissin orgullosos. Hi ha veritables herois!

Després fem grups petits, de 3 o 4 persones, perquè parlin del tema que s’ha escollit per a aquella setmana. És una manera de fer que les persones més tímides parlin més. També els intento fer preguntes que no puguin respondre amb sí o no. De tota manera, una tertúlia amb massa gent no és l’ideal. Crec que funciona millor si són unes 10 persones com a màxim.

També m’agrada deixar un espai al final per parlar dels entrebancs del català. Això se’m va acudir a partir d’un llibre que es deia Escollos del inglés, que feia servir quan estudiava anglès. Aquests comentaris els faig al final, perquè penso que són interessants, però no dono gaire importància al fet de si recorden allò que explico o no, perquè en realitat no vull ensenyar català. Jo entenc que les tertúlies han de ser un reforç perquè no perdin allò que han après, que no perdin el nivell que han adquirit amb esforç.

De fet, veig les tertúlies com una etapa de l’aprenentatge. Al principi aprenen català als cursos, o pel seu compte, fins que arriba un moment que es llancen a parlar. Això ja es fa una mica a classe, però es llancen realment amb el Voluntariat per la llengua. La primera pràctica es fa amb el voluntari, una persona que dialoga amb tu, més enllà del professor, i et fa improvisar la resposta. T’ajuda a trencar el gel. La tertúlia és l’últim graó, la utilització col·loquial de l’idioma que has après en un grup.

Les tertúlies poden ser un complement de les trobades setmanals de les parelles, o bé poden servir perquè persones que havien tingut parella lingüística però ara ja no continuen al VxL puguin seguir en contacte amb el grup i practicant allò que han après. M’agrada pensar que com a mínim tenen més ocasions en què parlar català, perquè moltes persones tenen l’entorn castellanoparlant.

A més, aquesta activitat ajuda a veure que formes part d’un grup; fa que coneguis altres persones que també formen part del programa. Per exemple, per mi té molta importància l’estímul dels voluntaris que hi assisteixen. M’ajuden a tenir idees. De fet, d’entrada jo no pensava ser-ne el moderador, i si vaig dir que sí va ser perquè considero que és una activitat molt interessant i hi volia donar suport. 

Publicat per editor
Etiquetes:
24/03/2014

La Bizza tenia quinze anys aleshores. En tornar del cap de setmana l’11 d’octubre de 2005, davant de la pregunta “Com ha anat?”, va haver-hi una resposta esfereïdora. L’alumna romania a la porta de l’Aula d’Acollida amb un posat trist, esperant la seva tutora per explicar-li, desconsolada, que havien mort més de trenta familiars seus a Muzaffarabad, la capital del Caixmir pakistanès, a causa del fort terratrèmol. La ciutat va ser totalment devastada pel sisme de 7,6 graus en l’escala de Richter i les imatges d'una gran escola enrunada amb els alumnes a dins estudiant, l’Islamabad Public School, les teníem tots encara molt presents. Era el seu institut!

Un fet traumàtic, el dol, la separació, el patiment dels que allà quedaven sense recursos, eren factors de risc que podien fer trontollar qualsevol persona. Donar resposta des de l’Aula amb un programa que pogués vincular-se amb el seu grup d’iguals, establint converses amb l’alumnat del centre, fer amics, no trobar-se sola. D’aquesta manera, posàvem en marxa factors protectors que afavorissin un clima educatiu i emocional acollidor de centre i aula.

És així com l’inici de l’adaptació del projecte Voluntariat per la llengua del Consorci per a la Normalització Lingüística, que al nostre centre va ser anomenat “Compartim Converses” va coincidir amb una necessitat peremptòria d’establir lligams emocionals entre els nostres alumnes, per tal que els nois autòctons i els vinguts d’altres països tinguessin, a les estones d’esbarjo, un motiu per a comunicar-se, relacionar-se i promoure l’amistat en la llengua de cohesió del centre: el català.

I és així, també, com els instituts El Castell i El Cairat, ambdós d’Esparreguera, van ser els primers de tot Catalunya a fer l’adaptació del Voluntariat per la llengua a un centre de secundària.

El caràcter protector de l’escola va ser aquí fonamental perquè la Bizza pogués anar superant aquest trauma, la resiliència que va permetre a la noia superar una situació familiar greu, el que en paraules de Boris Sirulnik és "establir un relat, explicar el que li succeïa i així començar el procés que permet la superació”.

Les estratègies favorables a un ensenyament destinat a promoure la igualtat d’oportunitats ens fa d’aquest projecte un bon recurs per a incorporar-se a la nova societat, en què l’adolescent no catalanoparlant ha de moure’s, i ajudar-lo a resoldre els seus conflictes.

La Bizza, com d’altres alumnes de l’Aula d’Acollida, reclamava explícitament fer amigues d’aquí, no només les noies marroquines que la van acollir des d’un inici. El programa Compartim Converses li va donar la possibilitat de poder fer amics i amigues, tenir més ganes d’aprendre el català i trobar un espai acollidor i protector que la fes sentir més arrelada al seu nou país.

Cal dir que, gràcies a la sensibilitat, l’empatia envers els alumnes estrangers i el caràcter dinamitzador i motivador de Marc Piera, responsable del Servei Local de Català d’Esparreguera, i la bona entesa amb els professors d’ambdós instituts, aquest projecte es va poder concretar i s’ha estat duent a terme ininterrompudament des de fa 9 anys al nostre centre. En aquest sentit, la presència del responsable de l'SLC ha fet engrescar l'alumnat del centre a participar en el VxL i li ha donat un caire més oficial o institucional al projecte amb l'assistència als actes d'inici i a les cloendes la diada de Sant Jordi, a més d'altres activitats, la qual cosa ha fet apropar i conèixer el CPNL als joves del nostre centre.

Els suports incondicionals envers el Voluntariat per la llengua no han vingut només dels tècnics de Normalització Lingüística d’Esparreguera, sinó de la Direcció del Centre de Normalització Lingüística Ca n’Ametller i de l’Ajuntament d’Esparreguera, els quals han fet que aquest projecte sigui un dels més consolidats del nostre centre.

El Consorci per a la Normalització Lingüística informa de la mecànica del programa Voluntariat per la llengua, orienta el professorat i distribueix el material de VxL als instituts i escoles de Catalunya que volen incorporar el model de parelles lingüístiques al seu projecte de centre. D'aquestes parelles entre l'alumnat menor d'edat (que no s'incorporen al cómput general del VxL, en què només poden participar persones majors d'edat), se'n compten ja més de 1.100 des del 2011, any en què es va començar a demanar aquesta dada als respectius centres.

Judit Núñez és professora i orientadora educativa a l’Institut El Castell d’Esparreguera, on ha estat responsable de l’Aula d’Acollida i cap del Departament d’Orientació

Publicat per editor
Etiquetes:
19/03/2014

La M. Teresa Tuset i la Victòria Martínez són alumnes de l’escola d’adults Arquitecte Jujol de Sant Joan Despí i ara fa un any aproximadament van ser parella lingüística. És un dels casos en què voluntaris i aprenents que comparteixen habitualment un espai i una activitat comuna (un curs a una escola d’adults, per exemple), aprofiten el temps d’abans o de després per conversar en català i, sent parella lingüística, conéixer una mica més els que fins aquell moment potser no passaven de ser companys anònims.

L’Eduard Vidal, dinamitzador del Centre de Normalització Lingüística Roses (que gestiona les parelles que es formen a Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí) els ha fet aquesta entrevista perquè ens expliquin com els va anar l’experiència.

Eduard: Com ha anat la vostra parella lingüística?

Teresa (voluntària): Molt bé. Seguim sent companyes a l’escola i hem fet amistat.

Victòria (aprenent): Sí, hem fet amistat.

E: Com vau començar a participar en el Voluntariat per la llengua?

T (vol.): Així que ens ho vau proposar.

E: Va ser a dins de classe que us ho vam proposar, a la classe de la Montse?

V (apr.): Sí, a classe de català.

E: Quin va ser l’estímul inicial per apuntar-vos-hi?

T (vol.): Va sorgir... Estàvem sentades juntes.

V (apr.): Sí, recordo que ella em va fer un gest així com dient “tu i jo”, mentre tu ho deies. De fet, anteriorment jo ja li havia demanat, a la Teresa, que em parlés en català.

E: El que us proposàvem tenia relació amb el que fèieu a l’escola d’adults?

T (vol.): Sí, aquí a l’escola fem algunes assignatures juntes. Aleshores totes dues fèiem català i castellà.

E: Quan us trobàveu?

T (vol.): Els dilluns, després de classe.

E: En quin espai conversàveu?

T (vol.): En aquesta taula o a la del pis de baix, o en un banc del pati.

V (apr.): ...o bé de retorn cap a casa. A vegades, però, de camí cap a casa, en comptes d’estar-nos-hi vint minuts trigàvem més estona.

E: Us sembla bé que se senti parlar en català?

T (vol.): Jo trobo que sí.

V (apr.): Sí. Fora de l’escola el parlen poc i se sent poc parlar en català.

E: De quins temes parlàveu?

Victòria i Teresa: De tots!

T (vol.): Temes de casa, temes familiars... Em sembla que els hem tocat tots.

E: Parlàveu de coses que tenien relació amb el que fèieu a l’escola?

T (vol.): Sí, també; i algunes vegades aprofitàvem per fer els deures.

E: Què ha canviat des d’aleshores? Què hi heu guanyat?

T (vol.): L’amistat. Tenir una companya amb qui m’hi avinc molt bé. He passat bones estones amb ella.

V (apr.): A Sant Joan tenia poques amistats perquè treballava fora i gràcies a l’escola, n’he fet més.

E: I en relació a la llengua?

V (apr.): No és que em senti canviada. Ara, però, amb el meu marit, que és català, m’és més fàcil dirigir-me a ell, d’entrada, en català.

T (vol.): Jo trobo que el dia que ens vam apuntar a tu no et sortien les paraules amb tantat rapidesa o facilitat. La veig més segura d’ella mateixa.

E: A mi també m’ho sembla.

En definitiva, una altra bona experiència de Voluntariat per la llengua!

Publicat per editor
Etiquetes:
13/03/2014

El Toni Rufié i l’Enrique Mecklenburg són una més de les centenars de parelles lingüístiques del Voluntariat per la llengua que s’han fet a l’Hospitalet de Llobregat des de l’any 2003. Van ser parella lingüística entre l’octubre de 2010 i l’octubre de 2011 i durant aquest període van fer les trenta trobades màximes que permet el programa amb la mateixa persona i alguna de més, ja com amics.

Els dos van assistir, fa uns mesos, a l'acte central de commemoració dels 10 anys del VxL a la Fàbrica Moritz de Barcelona, com a exemple de parella lingüística amb una gran diferència d’edat (30 anys). No obstant això, ni a l’un ni a l’altre els va semblar que aquest detall tingués major importància. És més, no en tenim proves gràfiques, però l'Antoni Mercadal (dinamitzador del VxL al Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet i autor de l'entrevista) assegura que les seves cares quan els va demanar de parlar sobre la diferència d’edat van ser de perplexitat.

En paraules del Toni Rufié, de 74 anys i voluntari des dels inicis del programa:

- Si tens ganes de parlar, l’edat no té cap importància, perquè de temes per conversar sempre se’n troben, només cal buscar-los.

Com que les preguntes per al Toni i l’Enrique anaven totes encaminades a la peculiaritat de la parella (la diferència d’edat), l'Antoni va insistir-hi: des de fora, sembla que l’edat pot suposar que els vostres interessos no coincideixin i que pot costar de trobar de què parlar...

Però, segons el Toni:

- Dues persones d’edats similars no necessàriament tenen coses en comú, però si l’edat suposa que ens interessen coses diferents, això també pot ser motiu de conversa.

En les seves respostes, l’Enrique (aprenent peruà de 44 anys) tampoc no va donar importància a l’edat:

- No m’havia parat a pensar en la diferència d’edat que ens portem amb el Toni. Parlàvem una mica de tot i ja està.

Al final, gairebé com si s’hagués de disculpar per això, el Toni va comentar:

- M’agradaria tenir anècdotes per explicar, però la veritat és que la diferència d’edat amb els aprenents no m’ha comportat mai cap situació ni graciosa ni problemàtica.

Pel que fa a l’Enrique, i en el mateix sentit, va afegir-hi:

- Les trobades amb el Toni van ser molt enriquidores i, encara ara, a vegades ens trobem per parlar una estona.

L’Enrique va néixer unes dècades després que el Toni i, segurament, no s’haurien trobat mai si no s’haguessin inscrit al Voluntariat per la llengua. Tanmateix, pel que expliquen, la diferència d’edat en una parella lingüística sembla ser que realment no importa.

Publicat per editor
Etiquetes:
19/11/2013
Més enllà d'aprendre una llengua

Em dic María José, sóc argentina, i volia compartir amb tots vosaltres la meva experiència amb la cultura catalana.

La meva relació amb el català va començar un any abans d’arribar aquí. Quan amb el meu marit vam decidir venir a viure a Catalunya, el primer que vam pensar va ser: “Hem d’aprendre a parlar català”. I així, vam fer el primer curs al Casal Català de la nostra ciutat, Córdoba. Allí, un professor de 80 anys ens va ensenyar els coneixements bàsics de la llengua i també ens va explicar coses importants de la cultura catalana. Allí vam començar a estimar aquesta terra.

Al desembre del 2008 vaig arribar a Sabadell i al febrer del 2009 estava fent el segon curs de català, i fins ara no l’he deixat d’estudiar. Però el problema era que a casa no tenia amb qui parlar-lo i, com a molts, em feia vergonya parlar-lo al carrer.

Al setembre em vaig assabentar de l’existència del programa del Voluntariat i m’hi vaig apuntar. Així vaig conèixer la Gisela, la meva parella lingüística i actual amiga, una dona amb qui vaig compartir moltes experiències. El que més em va agradar del programa és que és un intercanvi de cultures. Ella em va apropar a la cultura catalana i jo a ella a l’argentina.

Després de 3 anys de conèixer-la i de fer molts cursos de català, vaig decidir que ja tocava ajudar una altra persona que necessités d’un voluntari, i vaig preguntar a la Lídia, la nostra coordinadora del programa a Sabadell, què li semblava si feia de voluntària. Em va dir que sí de seguida i em va enviar les dades d’una noia ucraïnesa, amb la sort que aquesta noia havia estat companya meva en un dels cursos que havia fet. Ara, doncs, estic aprenent una mica de cultura ucraïnesa.

Però la meva relació amb la cultura catalana no acaba aquí. També sóc castellera, pertanyo als Castellers de Sabadell, on he trobat una colla que rep qualsevol amb els braços oberts, no importa d’on ets, allà hi ha lloc per a tothom.

Per això ara em sento catalana; de l’Argentina, però catalana, i els dono les gràcies per la possibilitat que m’ha donat el Consorci per a la Normalització Lingüística d’estudiar català i per totes les activitats que fan perquè l’aprenentatge sigui més fàcil, com les tertúlies de lectura fàcil, el programa del Voluntariat, etc.

Maria José Rojas
Voluntària, abans aprenenta del VxL.

Publicat per HolaKo
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
 
 
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!