Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
26/06/2015

Sóc alumna i aprenenta del Voluntariat per la llengua del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de l’Àrea de Reus Miquel Ventura des de fa un any i mig i us vull fer cinc cèntims sobre la meva experiència a l'hora d'aprendre català. Potser servirà a algú com un estímul per començar a estudiar català i entendre més bé la gran importància d'aquesta llengua.

Quan vaig arribar a Catalunya fa cinc anys, no sabia parlar, ni gens ni mica, tant en castellà com en català. La meva llengua materna, ucraïnès, no s'assembla gaire amb aquestes dues llengües i des del principi tenia molt clar que per poder viure aquí, en primer lloc, hauria d'aprendre l'idioma. Si us dic la veritat, en aquell moment no coneixia ben bé la història de Catalunya, tampoc sabia en quin nivell s'utilitza aquesta llengua. Potser per això em vaig fer guiar pels consells de les persones que vaig conèixer, que em deien que el més important era començar pel castellà. Com que és la llengua universal que es pot parlar en qualsevol lloc d'Espanya i sabent-la ja em podria defensar bé i la gent m'entendria de totes maneres. Per això, els dos primers anys vaig estudiar el castellà. La veritat és que em va anar força bé, vaig tenir una professora meravellosa i sàvia que em va ensenyar la llengua des de zero fins a arribar a un nivell bastant bo. Estava molt contenta de poder comunicar-me amb la gent, anar a qualsevol lloc i expressar-me fàcilment.

Malgrat això, en un moment determinat, em vaig adonar que tot i que ja havien passat gairebé 3 anys i havia après castellà, seguia en el mateix lloc on era quan vaig arribar a Catalunya. Vaig entendre que, aprenent el castellà, no havia pogut trencar aquesta barrera invisible per poder sentir-me més a prop de la societat catalana. Em vaig adonar que tot aquest temps; quan sortia al carrer, sentia una altra llengua, tret de la que havia après jo; quan posava la televisió, hi havia els canals que no podia entendre; quan parlava amb la gent, ells pel respecte o una bona educació, a l'hora d'adreçar-se a mi, canviaven la llengua de català a castellà. Vaig entendre que tot aquest temps no havia pogut incorporar-me i sentir-me més a gust perquè no havia fet meu el valor més important que pot tenir una nació, el valor que realment caracteritza aquesta nació, que és la seva llengua. I jo durant tres anys havia anat vivint paral·lelament a aquest fet i, doncs, m'havia acostumat a parlar en un altre idioma i per això no podia trobar els punts de contacte amb aquesta realitat lingüística, cultural i nacional de Catalunya. Aquest va ser el meu error. Aleshores, la meva reflexió fou: si sóc a Catalunya i vull viure-hi com una catalana més (sense renunciar, és clar, a les meves arrels ucraïneses), com hi puc viure sense parlar en català, com puc entendre els seus costums, la seva història, la gent que està lluitant per mantenir viva la seva llengua, si jo no l'aprenc i no la parlo?

De cap manera no vull restar la importància de la llengua castellana o de qualsevol altre idioma. Sóc partidària que com més llengües coneixem, millor. És una adquisició que no té preu. M'agrada molt la frase d'una política islandesa, Vigdís Finnbogadottir, que diu que "Cada llengua conté un arxiu únic del seu entorn; això és, literalment, coneixement en paraules, i no el podem perdre". Si hi pensem bé, per algun motiu tots vivim a Catalunya. Pot ser per motius personals, laborals, per una casualitat, necessitat o, simplement, perquè vam néixer aquí. Som d'on som, però en aquest moment tots som aquí, fent els nostres plans pel futur, treballant, tenint cura dels nostres fills i dels familiars, és a dir, fent la nostra vida de la millor manera possible. Si és així, per què no podem fer aquest petit esforç d'aprendre la llengua pròpia d'aquesta part del món que ens va acollir i ens va donar els motius per quedar-nos-hi? No hi esteu d'acord?

Quan vaig arribar a la conclusió que realment necessitava aprendre català, vaig investigar una mica on ho podia fer. I resulta que em van recomanar el CNL de l’Àrea de Reus Miquel Ventura. Quina angoixa vaig sentir en saber que el centre estava situat davant dels meus nassos, a 1 minut de casa meva, i que ja fa temps que m'hi podia apuntar. M'hi vaig matricular només amb la intenció d'aprendre la llengua catalana per començar a poc a poc a parlar i escriure gramaticalment de manera prou correcta i, sobretot, per assolir la fluïdesa suficient a l'hora d'expressar-me. Però no va ser així, un cop vaig començar les classes em vaig adonar que, a més del coneixement de l'idioma, el centre ens oferia un munt de possibilitats per gaudir-ne, per sentir-nos més a prop de la cultura de Catalunya, per conèixer varietats de llocs d'interès que la caracteritzen, per descobrir els paisatges magnífics que hi ha. Realment, és una passada la quantitat d'activitats que organitza el Consorci per a la Normalització Lingüística: espais per compartir la lectura, esbarjo, música, cinema... Quines escapades meravelloses que hi fan, les rutes en bicicleta, visites guiades als museus i exposicions, tallers de cuina... Cadascú hi pot triar el que més li agrada. A part d'això, vull destacar la gran importància de les desenes d'entitats que col·laboren amb el CNL i que ens ajuden també a practicar el català. He tingut la sort de participar en el Club de lectura, "Quedem per llegir ", que ofereix Òmnium Baix Camp. És un espai on he conegut unes persones meravelloses i hi he pogut compartir estones de lectura i reflexió. Admiro la gent que ho fa voluntàriament. Un cop hi entres i veus amb quina dedicació ho fan, ja no en pots sortir. I ara que comença l'estiu i s'acaben aquestes trobades, els trobo a faltar. Una abraçada ben forta als tots meus companys que hi són.

També, m'agradaria comentar un veritable èxit: el programa Voluntariat per la llengua, una activitat única en si mateixa que recomano a tothom. El CPNL ens ofereix la possibilitat de practicar català amb una persona catalanoparlant una hora a la setmana i ens deixa tota la llibertat d'escollir l'espai i l'horari on ho podem fer. És una manera molt útil d'aprenentatge de la llengua, d'agafar la fluïdesa, de perdre la vergonya a l'hora de parlar, a més de conèixer persones noves i fer amistats. Crec que és un error no aprofitar aquesta oportunitat. Agraeixo moltíssim a tots els voluntaris i aprenents que hi participen. És tan bonic poder compartir les converses, les emocions i gaudir de la companyia d'una altra persona.

Per finalitzar, vull animar-vos a tots els qui estudieu català de seguir estudiant i, sobretot, quan s'acaben les classes, no deixar la llengua catalana darrere de la porta de l'aula, perquè s'hi quedarà i així no avançareu mai. Practiqueu-la a fora, parleu-la i compartiu-la! I a tots els qui encara no l'heu après, us recomano que no busqueu excuses per no poder-ho fer, de no tenir temps o ganes d'estudiar perquè, com diu el malaguanyat escriptor Joan Barril, "les llengües només són un problema quan no es coneixen". Crec que no es tracta de dedicar el nostre temps lliure al català, sinó d'introduir-lo al nostre temps de cada dia, a la nostra vida quotidiana. Al temps que passem amb la nostra família, amb els amics, a la feina, quan escoltem música, llegim, mirem la televisió, etc. Es tracta d'aprendre a viure en català. Així mateix, no caldrà buscar el temps que tant ens falta perquè sempre el tindrem present. Ningú ha dit que sigui fàcil, però us asseguro que val la pena.

Gràcies per haver-me donat la possibilitat d'expressar la meva opinió. Una abraçada forta a tothom i un agraïment ben sincer al CNL de l’Àrea de Reus per tot el que fan per nosaltres!!!

Tetiana Rogatynska, aprenenta ucraïnesa del VxL del CNL de l’Àrea de Reus Miquel Ventura a Reus

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
25/06/2015

Em dic Elisabeth Loreley Álvarez i vaig néixer a l’Uruguai fa 59 anys. En fa 36 anys que visc a Catalunya, a Mollet del Vallès. Sóc professora de pintura i també faig exposicions dels meus quadres en diversos espais del Vallès Oriental. Aquest any he acabat l'Elemental 2 dels cursos de català per a adults del Consorci per a la Normalització Lingüística.

Ara mateix em sento molt feliç de poder escriure i parlar una mica millor en català. Sé que encara cometo errors, però a poc a poc aniré millorant. Sóc una dona molt entusiasta i responsable en tot allò que em proposo.

Tinc veritable passió per l’art i per a mi era frustrant visitar un museu, que el guia parlés en català i que jo no entengués el que deia. Tampoc podia participar en la conversa ni dialogar amb la gent. Tant que m’agrada parlar!

Per tant, vaig decidir posar-hi remei. Avui em sento feliç estudiant català, llegint més diaris que abans, mirant la televisió, escoltant la ràdio i participant al Voluntariat per la llengua per tal de millorar la meva fluïdesa i vocabulari. Ara entenc la gent quan parla i sé que tothom valora el meu esforç per aprendre la llengua. Ja em trobo millor parlant en públic i recitant algun escrit propi.

Agraeixo molt que les professores del Servei de Català de Mollet (del Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental) hagin estat tan a prop meu i, sobretot, a les persones voluntàries que m’han ajudat a trencar el gel. Els estic molt agraïda i penso continuar estudiant i parlant en català.

Elisabeth Loreley és aprenenta del VxL del CNL del Vallès Oriental a Mollet

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
22/06/2015
, , , , , , , , , , , , , , , ,

L’Anastassía, una noia russa que estudia català a distància, va passar una setmana ben intensa a Catalunya. Ara, des de Moscou, on viu, ens envia records, abraçades i moltes fotografies!

--
Amics del Voluntariat per la llengua,

M'ha fascinat Barcelona i m’ho vaig passar rebé en la meva estada. Us haig de dir, però, que no hi ha res com estar a casa! Que gran i verda se’m feia Moscou després del viatge! (Us envio fotos!).

A més a més, l'últim dia vaig estar malalta i amb prou feines vaig arribar a l'aeroport. I a sobre el vol d’escala va sortir amb retard, però sortosament vaig poder arribar a temps per a l'examen a l’Institut Ramon Llull. Quan no m’adormia, ho entenia tot! Lamentablement, fins a l’octubre no hi ha manera d'esbrinar quina part de la prova de català la vaig passar roncant! J

He de confessar que la gent del VxL em vau ajudar molt. Primer, a no sentir-me sola en una ciutat desconeguda, i després, a començar a parlar en català. I finalment, per donar-me temes per a la part oral de la prova, ja que a l’aula d’A2 parlàvem dels amics.

Vaig tenir la sort de conèixer-vos a vosaltres la Sandra i en Marcel, i a la Mar, en Carles i en Joaquim en persona. Els seguiré escrivint per WhatsApp, encara que escriure en català des de Rússia és molt difícil! Bé, per a mi sempre ho és.

Però seguiré estudiant i espero tornar aviat a visitar aquest país encantat i els seus habitants màgics.

Moltes gràcies per tot. Una forta abraçada,

Anastassía Shcherbakova (aprenenta del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona durant la seva curta estada a Catalunya)

PD: no és gran cosa, però em venia de gust compartir un trosset del despertar del dia d'avui.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
12/06/2015

Pel que sembla, a Caldes d'Estrac poca gent coneix el programa que ofereix el Servei Comarcal de Català del Maresme del Centre de Normalització Lingüística a través de la Biblioteca. És una idea molt senzilla: posar en contacte un catalanoparlant que ho faci amb relativa fluïdesa i correcció, amb un aprenent estranger o nacional, tant si l'ha estudiat com si no. Es tracta de conversar 1 hora per setmana (entre març i juliol), passejant, bevent un cafè, visitant una exposició, comprant al mercat...

Personalment, fa més de quinze anys que sóc conversadora de català, primer a l'Hospitalet de Llobregat on vaig conèixer la Rafaela, la Dolores, en Mohamed, la Julia, en Wieland, la Jacqueline, en Tayzir... amb els quals encara de tant en tant ens enviem correus. A Caldes he estat parella lingüística de la Mariam, d'en Nacho i ara de la Mary. D'un curs a l'altre es pot repetir de parella, però també és bo de canviar.

No es tracta de corregir l'interlocutor com si fossim a l'aula, es tracta de fer i deixar-se fer preguntes, d'escoltar, de comentar i, si és pertinent, de fer alguna rectificació. Us puc assegurar que pot ser molt divertit per poc que hi hagi una mica d'empatia, tant si es fan servir els materials i els recursos facilitats pel CNL com si es va "per lliure".

Els que parlem català podem intentar trobar aquesta hora setmanal per oferir-la als que, en el seu entorn, no tenen l'oportunitat de practicar la llengua del país on viuen. És una aportació personal modesta, però si es compleix amb el compromís, puc afirmar que és útil i eficaç.

Endavant! ho teniu fàcil, aporteu el vostre granet de sorra a l'ús social del català, inscriviu-vos al Voluntariat per la llengua a la Biblioteca Can Milans de Caldes, us agradarà.

Mercè Artigas, voluntària del VxL del CNL del Maresme a Caldes d'Estrac

 

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
05/06/2015
, , , , , , , ,

La gran indústria farmacèutica no existia a inicis del s. XX, però un tal senyor Andreu sí, i venent pastilles per la tos es va poder comprar la muntanya del Tibidabo. A la seva base -avui plaça Kennedy- es construí casa seva, ara el restaurant de luxe ABaC.

Aquest fet donaria peu al que s’anomena l’Avinguda Tibidabo, plena de palauets que rivalitzen en bellesa i que, més que res, buscaven demostrar qui era el més ric de la seva època. Amb el pas del temps ha esdevingut un passeig únic al món per la seva varietat arquitectònica i a la vegada una de les vies més elegants de Barcelona.

Aquesta setmana hem fet un tomb amb el Mikhail degustant la bellesa de l’Avinguda. A destacar-hi els Jardins de la Tamarita, finca de 2 hectàrees que tanca el carrer Balmes. Dissenyada pel gran arquitecte de jardins Rubió i Tudurí, amb arbres monumentals com un roure de 23 metres, escultures, delicades fonts i racons entranyables, que pertany al conjunt de monuments arquitectònics de la zona.

Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat amb el Mikhail Rusinov, l'aprenent amb qui forma parella lingüística del VxL.

Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat del VxL amb el seu aprenent rus (segons ella diu sovint, el seu "amic, de fet") Mikhail Rusinov - See more at: http://vxl.cat/blog#sthash.h6DQp0V0.dpuf
Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat del VxL amb el seu aprenent rus (segons ella diu sovint, el seu "amic, de fet") Mikhail Rusinov. - See more at: http://vxl.cat/blog#sthash.h6DQp0V0.dpuf
Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat del VxL amb el seu aprenent rus (segons ella diu sovint, el seu "amic, de fet") Mikhail Rusinov. - See more at: http://vxl.cat/blog#sthash.h6DQp0V0.dpuf
Publicat per editorvxl
Etiquetes:
27/05/2015

L’Anna Codina i la Maria Lapasset, dinamitzadores del VxL del CNL del Vallès Oriental, van estar conversant una estona amb una aprenenta de Mollet del Vallès que ha participat en diverses edicions del programa. La Teresa de Jesús Ramírez, natural de Colòmbia, fa nou anys que va venir a Catalunya i es va instal·lar a Mollet. De seguida es va apuntar als cursos de català per a adults del CPNL amb la seva filla, la Luz. Fa tres mesos que ha estat àvia d’una nena preciosa. Va començar a estudiar català des de zero, al bàsic 1, i actualment s’està preparant per superar l’intermedi 1.

En aquesta petita entrevista, la Teresa ens explica què ha representat per a ella formar part del Voluntariat per la llengua i quines són les seves recomanacions a totes aquelles persones que encara dubten de si fer-se aprenent o no fer-se’n.

Quan vas començar a ser aprenenta del Voluntariat per la llengua?

Vaig començar fa dos anys, quan feia el curs bàsic 3 de català.

Per què vas decidir fer aquest pas?

Vaig decidir fer aquest pas perquè en el nivell bàsic vaig tenir l’oportunitat de demanar una parella lingüística i tenia moltes ganes d’aprendre.

Quantes parelles lingüístiques has tingut?

He tingut quatre parelles, persones molt especials. Aprofito per donar-los les gràcies.

Ens pots explicar alguna anècdota que t'hagi passat?

Sí, precisament en la trobada comarcal de Voluntariat per la llengua i alumnes de català que vam fer a Caldes de Montbui l’any 2012, vaig a conèixer una dona que em va parlar en català i em va animar a demanar una parella lingüística. Ella em va motivar a aprendre la llengua i a practicar-la.

Què t'ha aportat el Voluntariat per la llengua?

El que més m'ha aportat el Voluntariat per la llengua és poder perdre la vergonya i intentar fer-ho cada dia millor.

Recomanaries el programa a tots els que, com tu, estan aprenent la llengua? Què els diries?

Primerament, els diria que demanin una parella lingüística, que és  un pas important, i sobretot que s’impliquin en el programa, això és el més important. La parella t’ajuda molt a aclarir dubtes o llacunes que et puguin quedar.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
21/05/2015

Possiblement, el motiu més important que tinc per ser voluntària per la llengua és que m’agradaria que tothom que viu a Catalunya sabés parlar català.

Aquest desig meu té relació amb una anècdota que em va succeir fa molts, molts anys.

Havia vingut a Catalunya, amb la meva família, des de la província de Conca. Al barri de l’Hospitalet on vivia no sentia el català, ni a la ràdio; tampoc a l’escola ni es parlava ni s’estudiava. El primer contacte que hi vaig tenir va ser a l’institut. En aquell moment jo tenia catorze anys i feia set que vivia a Catalunya. Algunes companyes parlaven català entre elles. Un dia se’m va acudir ficar cullerada a la seva conversa i vaig rebre una riallada d’una d’elles. Glups!

Un altre dia, llegint en veu alta la lletra d’una cançó en català, una altra em va dir que ho deixés, que no la destrossés.

Que malament que em vaig sentir! Jo volia però...

Va haver de passar un llarg temps fins que vaig tornar a provar-ho. Va ser als disset anys, a la meva primera feina. En arribar, vaig dir un bon dia! segur i decidit. Allà ningú es va burlar de mi. Gràcies!

Des d’aquell bon dia! el meu català va anar millorant per l’ús, la formació permanent, les lectures...

Actualment, tinc temps per a mi i... què millor que compartir-lo? Crec que el voluntariat per la llengua és una manera pràctica, imaginativa, diferent d’ajudar aquelles persones que necessiten un suport per usar el català a la vida quotidiana.

D’altra banda, crec la llengua és una eina de cohesió social perquè permet una millor comunicació entre les persones, l’expressió d’idiosincràsies, de cultures, una millor integració, un apropament entre diferents.

És el primer any que participo al VxL i l’experiència amb la meva parella lingüística és molt bona. Notem que, trobada a trobada, la nostra relació va millorant, avançant cap a l’amistat.

Procuro participar en les diverses activitats que es proposen des del VxL perquè solen ser engrescadores, perquè dono i rebo idees, maneres de pensar, de fer... aprenc!

Mercè Granados, voluntària del VxL de Sant Boi de Llobregat (del Centre de Normalització Lingüística Eramprunyà), nascuda a Castella-La Manxa i arribada a Catalunya el 1962.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
19/05/2015
, , , , , , ,

Amb la calda de les dotze del migdia, un diumenge de maig el Mikhail i jo pujàrem la costanera que ens menava des de la Plaça Bonanova fins a la finca de Bellesguard del Rei Martí l’Humà i del nostre estimat Gaudí.

Només arribar-hi ja hi havia gent que esperava la visita guiada sota l’ombra d’arbres centenaris, que dibuixaven somnolents encara el perfil de l’entrada. El jardí amagava, verdós i juganer, dues torres medievals que ens donaren la benvinguda obrint camí cap a la casa.

Encuriosit el grup mirava la façana escoltant l’explicació,  mentre que els ulls pujaven amunt cap al cel els 33 metres –l’edat de Crist a la Creu- que separen el  terra de l’Estel Gaudinià,  que tanca simbòlicament el final de l’etapa històrica dels Comptes Catalans a Catalunya.

Entràrem al rebedor, enlluernador patí andalús de rajoles blaves, i pujàrem l’escala bocabadats de vitralls, fins visitar la Sala de Fumadors, i un xic més amunt la Sala de Música. I més amunt encara, giravoltant per l’escala, sortírem a una terrassa circular  dominadora, com el rei Martí l’Humà, de tota l’extensió de Barcelona. Mentre en Gaudí esclatava a la nostra esquena, majestuós i divertit, oferint-nos a un pas el seu pinacle.

Imaginava jo al geni i al rei, uns centenars d’anys entre ells, sentint-se allà com nosaltres!

Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que va compartir aquesta activitat del VxL amb el seu aprenent rus (segons ella diu sovint, el seu "amic, de fet") Mikhail Rusinov.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
06/05/2015

“Al principi, no entenia boi res del que em deia.” A la Najat li costa pronunciar bé el català. L’Assumpta, en canvi, és xerraire i té ganes d’explicar-se. Amb un cert currículum de voluntariat en altres àmbits, és la primera vegada que té una parella lingüística i n’està satisfeta i orgullosa. Se sent motivada.

“Només parlo català quan estic amb l’Assumpta.” Ja fa uns quants anys que la Najat i la seva família són a Catalunya i ella vol aprendre la llengua perquè pensa que així tindrà més possibilitats de feina i de relacions. A casa seva parlen l’àrab i no té gaires oportunitats de practicar el català, perquè ja sabem què passa, a la feina i arreu: costa molt que la gent se li adreci en català i encara més que pugui mantenir-hi una conversa. La Najat agraeix l’experiència de tenir algú que estigui només per a ella, que l’escolti i l’estimuli a parlar.

“Jo volia fer alguna cosa sense esperar res a canvi”, afirma l’Assumpta. Diuen els mestres de l’antiga saviesa que el mòbil del nostre actuar no ha de ser el desig de gaudir dels beneficis d’allò que fem, ni tampoc el temor per les seves possibles conseqüències. És a dir, fer el que cal sense esperar-ne recompenses. El mòbil és un impuls que surt de dins, desinteressadament.

“Som amigues.” Totes dues hi estan d’acord, hi ha complicitat entre elles. Normalment, quan es troben, seuen en un banc del carrer i fan petar la xerrada. Parlen de tot una mica i el dia que, per un motiu o altre, no poden quedar i veure’s, ho troben a faltar. Coincideixen a dir que aquesta relació els ha obert nous horitzons i han descobert que, malgrat la distància cultural, estan molt a prop.

Núria Carreras. Voluntària del VxL de Vilafranca del Penedès (del CNL de l'Alt Penedès i Garraf)

Aquest text forma part dels que es recullen a l'opuscle de l'exposició "A dues veus. Retrats en català", que trobareu en aquest enllaç.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
26/02/2015

En José Luis Hurtado és un aprenent del VxL de l'Oficina de Català d'Esparreguera (del Centre de Normalització Lingüística Ca n'Ametller). Després d’haver assistit a un Club de lectura i escriptura creativa, va escriure aquest relat:

Mai no és tard

Fidel era un nen nascut l’any 1950, anys molt difícils per a tots els espanyols, però molt més per a les famílies andaluses que no tenien feina per a poder-se guanyar la vida. Quart de nou germans, va començar el col·legi amb cinc anys, els que permetia o manava el govern, just l'edat amb la qual ells creien que els adolescents podien començar a cantar els himnes de l'època, i resar el rosari. És amb el que els picaven el cervell. Si no cantaven o resaven, no tenien dret a llapis, quaderns o llibres. Per nassos havien d'aprendre el que els manaven: el Cara al sol, el Vamos niños al sagrario, resar el rosari i algunes cançons més dels “fletxes”.

La veritat és que Fidel no era gaire bon estudiant d'aquests temes i sempre estava castigat. Ni sabia cantar, ni resava, ni els diumenges anava a missa, que era obligatori. Fins que un dia el professor i el capellà li van dir que, si no feia el mateix que la resta de companys, no li donarien llet en pols ni aprendria a llegir i escriure.

Per això, Fidel no va tenir més remei que aprendre les cançons, encara que no li agradessin, però ell volia aprendre a llegir i escriure com els seus companys.

Quan un matí Fidel donava menjar als animals del corral de casa, es va posar a cantar. Fidel cantava i cantava les cançons "aconsellades", però el seu pare, que dormia, perquè havia tingut torn de nit, es va despertar i es va llevar:

- Fidel, ja saps cantar─ va dir el pare amb veu greu i posat molt seriós.

- Sí, pare, i de memòria!

- Doncs, com que ja cantes molt bé, no cal que segueixis estudiant. Demà aniràs a treballar, així no hauràs de cantar més.

Fidel no tenia vuit anys encara, però sí molta il·lusió perquè el seu pare li havia dit que li ensenyarien a llegir i a escriure i fer comptes. A partir de llavors la vida de Fidel va ser tan agitada que no tenia temps per a jugar; a les vuit del matí començava la feina fins a la una, i de dos quarts de tres fins a les sis, que plegava; després, a estudiar fins a les nou del vespre. Així cada dia de l’any, menys el Divendres Sant, que estava prohibit, fins que el Fidel va poder, per fi, examinar-se per obtenir el certificat d'estudis primaris.

Fidel seguia treballant com sempre, i ara, amb les tardes lliures, podia jugar amb els seus amics a futbol, però no el volien en cap dels seus equips, perquè deien que era molt maldestre. Però, en canvi, els agradava que estigués entre ells, s'ho passaven genial. Es divertien molt dins de les seves possibilitats, sobretot els diumenges, quan feien els guateques als corrals. Cada setmana era en una casa diferent i, com que eren tants i es coneixien de tota la vida, els seus pares no hi posaven impediments, ja que d’aquesta manera els tenien controlats. De vegades també s'ajuntaven per ballar amb els seus fills; sempre deien que l'important era gaudir del moment.

Però, és clar, el temps passa per a tothom i un dia Fidel es va adonar que era impossible seguir al poble, no per falta de feina, sinó perquè ell era i és una persona inquieta, i sempre en desacord amb els governants de torn. Fidel deia que la seva bandera era la tricolor, i que “la del gall dindi” li feia fàstic. Per això, un dia li van aconsellar que callés o, si no, tindria problemes. Aquest consell l'hi va donar un policia nacional pare d'un amic. Aquesta mateixa persona va parlar amb el pare de Fidel perquè el convencés.

A partir d'aquí Fidel es va replantejar que el millor seria deixar el poble per evitar problemes. Això sí, mai no canviaria d'opinió respecte els governants. I el temps li està donant la raó, al murri... Se n’està sortint.

Avui té gairebé seixanta-cinc anys, prejubilat, sense haver cobrat mai l'atur, havent treballant des dels vuit anys i, des que va arribar a Barcelona, sempre en empreses catalanes, algunes de les quals ja no existeixen i d'altres, com l'última en què va treballar, l’any 1979, que segueix activa i amb molt bona salut.

Un cop jubilat, Fidel no sabia què fer per passar el temps. El bar no li desagrada per prendre una cervesa o una copa de vi, però tot el dia al bar embruteix les persones; passejar pel camp és agradable, però cada dia i molt de temps seguit és avorrit; i tot el dia dins de casa estirat al sofà no és bo per a la salut.

Fidel hi donava voltes i voltes, i no trobava una sortida útil a la seva situació. Fins que un dia una trucada telefònica va canviar la seva vida: la seva filla li trucava per veure si podia recollir la seva néta al col·legi, ja que ella no tenia temps d'arribar a l'hora per problemes de trànsit. La filla del Fidel li va demanar que li portés un entrepà i un suc, perquè, un cop fora de l'escola, s'ho mengés al parc juntament amb les seves amigues. I així ho va fer Fidel.

El que aquest home no s'esperava era que la seva néta de tres anys sortiria del col·legi parlant-li en català. Mai no ho hauria imaginat. Quan la néta li va demanar el berenar, Fidel es va quedar en blanc, no sabia què li demanava. I així una vegada, dues vegades, i a la tercera vegada ho va fer cridant.

- Iaio, què em portes per berenar, que tinc gana?

I Fidel, molt seriós, va respondre:

- No me grites, toma el bocadillo y cómetelo, si no nos iremos para casa sin que juegues con tus amigas.

I Alexandra, la néta, va respondre amb molt geni:

- Pero, yayo, si es lo que te estoy pidiendo, que no te enteras, yayo, ¡tú no te enteras!

Fidel va mirar al seu voltant i es va adonar que els pares dels altres nens somreien, sense maldat en les seves mirades, però somreien.

Això va ser el que va fer pensar a Fidel que la jubilació no era un càstig per tenir certa edat, i que podia recuperar el temps que en la seva infantesa li van prendre. I no ho va pensar dues vegades, i en una reunió familiar els va comunicar que volia estudiar.

Tots es van sorprendre, i més quan els va dir que estudiaria català, ja que volia poder parlar amb la seva néta en el seu mateix idioma. Així ho va fer Fidel; el que li van negar de petit, gràcies a la seva néta, ho està fent després de jubilat: aprendre sense l'obligació de cantar himnes indesitjables.

Publicat per editor
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
 
 
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!