Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
06/05/2015

“Al principi, no entenia boi res del que em deia.” A la Najat li costa pronunciar bé el català. L’Assumpta, en canvi, és xerraire i té ganes d’explicar-se. Amb un cert currículum de voluntariat en altres àmbits, és la primera vegada que té una parella lingüística i n’està satisfeta i orgullosa. Se sent motivada.

“Només parlo català quan estic amb l’Assumpta.” Ja fa uns quants anys que la Najat i la seva família són a Catalunya i ella vol aprendre la llengua perquè pensa que així tindrà més possibilitats de feina i de relacions. A casa seva parlen l’àrab i no té gaires oportunitats de practicar el català, perquè ja sabem què passa, a la feina i arreu: costa molt que la gent se li adreci en català i encara més que pugui mantenir-hi una conversa. La Najat agraeix l’experiència de tenir algú que estigui només per a ella, que l’escolti i l’estimuli a parlar.

“Jo volia fer alguna cosa sense esperar res a canvi”, afirma l’Assumpta. Diuen els mestres de l’antiga saviesa que el mòbil del nostre actuar no ha de ser el desig de gaudir dels beneficis d’allò que fem, ni tampoc el temor per les seves possibles conseqüències. És a dir, fer el que cal sense esperar-ne recompenses. El mòbil és un impuls que surt de dins, desinteressadament.

“Som amigues.” Totes dues hi estan d’acord, hi ha complicitat entre elles. Normalment, quan es troben, seuen en un banc del carrer i fan petar la xerrada. Parlen de tot una mica i el dia que, per un motiu o altre, no poden quedar i veure’s, ho troben a faltar. Coincideixen a dir que aquesta relació els ha obert nous horitzons i han descobert que, malgrat la distància cultural, estan molt a prop.

Núria Carreras. Voluntària del VxL de Vilafranca del Penedès (del CNL de l'Alt Penedès i Garraf)

Aquest text forma part dels que es recullen a l'opuscle de l'exposició "A dues veus. Retrats en català", que trobareu en aquest enllaç.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
26/02/2015

En José Luis Hurtado és un aprenent del VxL de l'Oficina de Català d'Esparreguera (del Centre de Normalització Lingüística Ca n'Ametller). Després d’haver assistit a un Club de lectura i escriptura creativa, va escriure aquest relat:

Mai no és tard

Fidel era un nen nascut l’any 1950, anys molt difícils per a tots els espanyols, però molt més per a les famílies andaluses que no tenien feina per a poder-se guanyar la vida. Quart de nou germans, va començar el col·legi amb cinc anys, els que permetia o manava el govern, just l'edat amb la qual ells creien que els adolescents podien començar a cantar els himnes de l'època, i resar el rosari. És amb el que els picaven el cervell. Si no cantaven o resaven, no tenien dret a llapis, quaderns o llibres. Per nassos havien d'aprendre el que els manaven: el Cara al sol, el Vamos niños al sagrario, resar el rosari i algunes cançons més dels “fletxes”.

La veritat és que Fidel no era gaire bon estudiant d'aquests temes i sempre estava castigat. Ni sabia cantar, ni resava, ni els diumenges anava a missa, que era obligatori. Fins que un dia el professor i el capellà li van dir que, si no feia el mateix que la resta de companys, no li donarien llet en pols ni aprendria a llegir i escriure.

Per això, Fidel no va tenir més remei que aprendre les cançons, encara que no li agradessin, però ell volia aprendre a llegir i escriure com els seus companys.

Quan un matí Fidel donava menjar als animals del corral de casa, es va posar a cantar. Fidel cantava i cantava les cançons "aconsellades", però el seu pare, que dormia, perquè havia tingut torn de nit, es va despertar i es va llevar:

- Fidel, ja saps cantar─ va dir el pare amb veu greu i posat molt seriós.

- Sí, pare, i de memòria!

- Doncs, com que ja cantes molt bé, no cal que segueixis estudiant. Demà aniràs a treballar, així no hauràs de cantar més.

Fidel no tenia vuit anys encara, però sí molta il·lusió perquè el seu pare li havia dit que li ensenyarien a llegir i a escriure i fer comptes. A partir de llavors la vida de Fidel va ser tan agitada que no tenia temps per a jugar; a les vuit del matí començava la feina fins a la una, i de dos quarts de tres fins a les sis, que plegava; després, a estudiar fins a les nou del vespre. Així cada dia de l’any, menys el Divendres Sant, que estava prohibit, fins que el Fidel va poder, per fi, examinar-se per obtenir el certificat d'estudis primaris.

Fidel seguia treballant com sempre, i ara, amb les tardes lliures, podia jugar amb els seus amics a futbol, però no el volien en cap dels seus equips, perquè deien que era molt maldestre. Però, en canvi, els agradava que estigués entre ells, s'ho passaven genial. Es divertien molt dins de les seves possibilitats, sobretot els diumenges, quan feien els guateques als corrals. Cada setmana era en una casa diferent i, com que eren tants i es coneixien de tota la vida, els seus pares no hi posaven impediments, ja que d’aquesta manera els tenien controlats. De vegades també s'ajuntaven per ballar amb els seus fills; sempre deien que l'important era gaudir del moment.

Però, és clar, el temps passa per a tothom i un dia Fidel es va adonar que era impossible seguir al poble, no per falta de feina, sinó perquè ell era i és una persona inquieta, i sempre en desacord amb els governants de torn. Fidel deia que la seva bandera era la tricolor, i que “la del gall dindi” li feia fàstic. Per això, un dia li van aconsellar que callés o, si no, tindria problemes. Aquest consell l'hi va donar un policia nacional pare d'un amic. Aquesta mateixa persona va parlar amb el pare de Fidel perquè el convencés.

A partir d'aquí Fidel es va replantejar que el millor seria deixar el poble per evitar problemes. Això sí, mai no canviaria d'opinió respecte els governants. I el temps li està donant la raó, al murri... Se n’està sortint.

Avui té gairebé seixanta-cinc anys, prejubilat, sense haver cobrat mai l'atur, havent treballant des dels vuit anys i, des que va arribar a Barcelona, sempre en empreses catalanes, algunes de les quals ja no existeixen i d'altres, com l'última en què va treballar, l’any 1979, que segueix activa i amb molt bona salut.

Un cop jubilat, Fidel no sabia què fer per passar el temps. El bar no li desagrada per prendre una cervesa o una copa de vi, però tot el dia al bar embruteix les persones; passejar pel camp és agradable, però cada dia i molt de temps seguit és avorrit; i tot el dia dins de casa estirat al sofà no és bo per a la salut.

Fidel hi donava voltes i voltes, i no trobava una sortida útil a la seva situació. Fins que un dia una trucada telefònica va canviar la seva vida: la seva filla li trucava per veure si podia recollir la seva néta al col·legi, ja que ella no tenia temps d'arribar a l'hora per problemes de trànsit. La filla del Fidel li va demanar que li portés un entrepà i un suc, perquè, un cop fora de l'escola, s'ho mengés al parc juntament amb les seves amigues. I així ho va fer Fidel.

El que aquest home no s'esperava era que la seva néta de tres anys sortiria del col·legi parlant-li en català. Mai no ho hauria imaginat. Quan la néta li va demanar el berenar, Fidel es va quedar en blanc, no sabia què li demanava. I així una vegada, dues vegades, i a la tercera vegada ho va fer cridant.

- Iaio, què em portes per berenar, que tinc gana?

I Fidel, molt seriós, va respondre:

- No me grites, toma el bocadillo y cómetelo, si no nos iremos para casa sin que juegues con tus amigas.

I Alexandra, la néta, va respondre amb molt geni:

- Pero, yayo, si es lo que te estoy pidiendo, que no te enteras, yayo, ¡tú no te enteras!

Fidel va mirar al seu voltant i es va adonar que els pares dels altres nens somreien, sense maldat en les seves mirades, però somreien.

Això va ser el que va fer pensar a Fidel que la jubilació no era un càstig per tenir certa edat, i que podia recuperar el temps que en la seva infantesa li van prendre. I no ho va pensar dues vegades, i en una reunió familiar els va comunicar que volia estudiar.

Tots es van sorprendre, i més quan els va dir que estudiaria català, ja que volia poder parlar amb la seva néta en el seu mateix idioma. Així ho va fer Fidel; el que li van negar de petit, gràcies a la seva néta, ho està fent després de jubilat: aprendre sense l'obligació de cantar himnes indesitjables.

Publicat per editor
Etiquetes:
19/02/2015
, , , , , , ,

La Maria Carcereny i la Victòria Fernández es van conèixer fent Voluntariat per la llengua i un dia, parlant de pintura, van veure que els interessava a totes dues; a la Maria des de feia més temps, perquè va ser una de les fundadores del Grup d’Art 94 a Sant Joan Despí, que encara es troba els dimecres a la tarda i on la voluntària per la llengua va portar-hi l’aprenenta perquè també comencés a pintar, sense oblidar l’ús voluntari del català.

Avui he anat a visitar-les al taller del Centre Cívic Sant Pancraç, on hi he trobat altres membres del grup com la Salvadora i en Rubens, un home que gairebé ja no se’n recorda de quan vivia a l’Uruguai. Hi havia la Maria, amb una bata verda posada i he vist entrar-hi la Viqui, amb una caixa Juvé & Camps de fusta per substituir la de cartró on desa els seus estris de pintura a la prestatgeria.

Els agrada trobar-se per pintar junts. Així no és tan solitari, et donen l’opinió, et diuen si ho fas bé o malament. Encara que passen estones sense dir res, cadascú immers davant del seu cavallet, combinen el silenci i els comentaris. A vegades una es desperta de cop i diu alguna cosa. D’altres vegades t’enfades amb la combinació de color si no et surt bé i protestes sola. En acabar fan un tros del camí cap a casa juntes, parlant mentre caminen.

Per fer un quadre poden estar-s’hi dues hores o dos anys. La Victòria va començar copiant una foto de dos guacamais i ja n’ha regalat un al seu nét. La Maria diu: parteixo d’alguna cosa concreta, com una foto o una imatge i després me n’oblido; em deixo portar pel color. Com en una conversa, el dia, l’estat d’ànim, el temps influeixen en la manera de pintar, en els colors que barregen amb l’espàtula sobre la paleta, uns dies més vius, uns altres dies més apagats.

Darrerament la Maria ha estat treballant a partir d’una fotografia dels seus pares, mentre que la Viqui està pintant la imatge d’un cavall a galop. Un diumenge al mes, el dia que hi ha sardanes a la plaça de l’Ermita, exposen els seus quadres als vianants i de tant en tant organitzen una exposició, com la de principis d’aquest any, al Centre Jujol Can Negre en què cada soci del grup ha dedicat un quadre a una entitat de Sant Joan Despí, la Maria a la Colla Sardanista i la Victòria a l’Esbart Dansaire.

Eduard Vidal, dinamitzador del Voluntariat per la llengua al Centre de Normalització Lingüística Roses

Publicat per editor
Etiquetes:
13/02/2015

Fa un any que el Libasse, un noi del Senegal, participa al Club de lectura de la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, adreçat a persones amb nivell de català equivalent a l'Intermedi dels cursos de català del Consorci per a la Normalització Lingüística.

Quan ell va començar a assistir a les sessions del Club, el seu nivell era molt bàsic, la qual cosa va fer que el Libasse hagués d'esforçar-se molt per llegir les obres que s'havien de comentar i per participar en la tertúlia posterior durant les sessions. La Sandra, la conductora del Club, l'ha animat a explicar quina valoració fa del progrés que ha aconseguit durant tots aquests mesos.

"Mai a la meva vida havia pogut llegir un llibre sencer. I ara, ho he fet en català", diu el Libasse, que afirma que la participació en el Club de lectura ha estat determinant per arribar a millorar de manera tan significativa.

Per la Sandra, "aprenentatges i actituds com les del Libasse doten de gran valor i significat la feina, i mostren com s'aconsegueixen grans fites quan alumnes amb aquesta motivació accedeixen als serveis que ofereix el Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Barcelona".

El Libasse també ha tingut l'ajuda d'una parella lingüística, la Dolors. Després de conèixer el programa Voluntariat per la llengua, s'hi va apuntar com a aprenent: "La meva voluntària és una dona molt maca i m'he esforçat a parlar català amb ella". A més, el Libasse afirma que per millorar en l'aprenentatge de la llengua, també li ha estat molt útil escoltar la ràdio en català per entendre'l cada vegada més.

Us convidem a escoltar-lo:

Libasse Gaye és un dels aprenents del Voluntariat per la llengua del CNL de Barcelona

Publicat per editor
Etiquetes:
23/01/2015
,

Quan vaig arribar a Barcelona el meu marit em va recomanar que aprengués català, ja que això em permetria integrar-me millor i fer nous amics. En aquell moment tot era nou, una cultura desconeguda per a mi.

En una de les meves classes ens va visitar l’Helena Pibernat, la dinamitzadora del Voluntariat per la Llengua (VxL) del Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat, qui, amb un somriure i la seva mirada amable, ens convidava a participar formant part de les parelles lingüístiques. I així va començar tot. Vaig omplir el formulari amb la disponibilitat horària, la descripció dels meus  interessos i aficions  i molta il·lusió.

Van passar un parell de dies i vaig rebre la seva trucada, em va informar que ja tenia una parella lingüística amb la qual podria començar a parlar català.  Ens coneixeríem al Castell de Cornellà, on ens van explicar el funcionament del programa i després va haver-hi un pica-pica per presentar-nos. Vaig tenir l'oportunitat de conversar amb l’Ana María i l’Ameli per primera vegada. Ens vam entendre de seguida, semblava que ens coneguéssim de tota la vida, i així, en lloc de ser una parella lingüística, ens  vàrem convertir en un trio lingüístic.

Vam  fer les deu trobades en el cafè  a prop de la plaça de l’Església, on ens vam reunir cada dijous.  Vaig perdre la por i la vergonya de parlar en català i vaig guanyar unes amigues estupendes que m'explicaven detalls de la cultura, les tradicions i les persones de Catalunya. Em vaig sentir cada vegada més integrada i feliç de compartir aquest temps.

Vaig desenvolupar fluïdesa en conversar en català, em vaig sentir més segura en expressar-me, això em va permetre poder obrir-me pas a nivell laboral, incloent al meu  currículum “parlo català”.

I endevineu què va passar?

A l'empresa per a la qual treballava amb contracte per obra o servei em van oferir un contracte indefinit, en demostrar que podia desenvolupar la meva feina, oferint una atenció en català. I  anys després vaig canviar de feina en una nova empresa, on també faig servir el català.

Han passat aproximadament set anys, els dos primers anys vaig participar al Voluntariat per la llengua com a aprenenta reunint-me amb les meves amigues. Després, per invitació de l'Helena,  he començat a posar el meu granet de sorra com a voluntària. Vaig conèixer la Caty, una amiga d'Extremadura, i actualment  col·laboro amb la María Isabel, una amiga de Veneçuela.

Gràcies al  voluntariat hem pogut  fer conversa en català, anar d'excursió, llegir poesia, parlar  per la ràdio,  participar en un taller de doblatge en català, aprendre  a ballar sardanes, hem rigut, ens hem comunicat,  hem fet moltes coses juntes i encara les fem.

El més important i valuós és que la llengua ens ha permès conèixer-nos, apropar-nos a persones de diversos entorns, aprendre d'elles i enriquir les nostres vides esborrant estereotips, mirant-les als ulls i sentint-les els nostres amics.

I aquesta és la forma en la qual el Vxl ha deixat  la seva empremta en la meva vida.

Amalia Guadalupe Ambríz Alcibar, voluntària (abans aprenenta) del VxL del CNL de Cornellà de Llobregat

Publicat per editor
Etiquetes:
16/12/2014

El Voluntariat per la llengua (VxL) es desenvolupa en diferents àmbits específics, d'entre els quals, el de la Sanitat. En aquest sentit, des del Centre de Normalització Lingüística de l'Àrea de Reus Miquel Ventura es dóna suport a les parelles lingüístiques que es formen a l'Hospital de Sant Joan de Reus.

La Maite Roldán i la Liana Avetisyan són treballadores de l’hospital i han participat en el VxL com a aprenentes. L'Anna, que treballa amb elles, ha estat la seva voluntària. Totes tres han assumit el compromís de parlar en català quan s’adrecin les unes a les altres i aquesta és la seva experiència:

La Liana és armènia i la Maite és andalusa, però totes dues coincideixen que han participat en el Voluntariat per la llengua perquè és la manera més natural de llançar-se a parlar una llengua, la catalana, que en aquell moment estudiaven totes dues. No s’estan de dir, ben convençudes, que els ha ajudat a perdre la vergonya a parlar en català i a adquirir més fluïdesa, tan necessària per a la feina que desenvolupen a l’hospital. La Liana, a més, tenia molt interès a conèixer la cultura catalana i la societat  que l’ha acollit.

La Liana reconeix, però, que li costa mantenir una conversa una mica llarga en català perquè li falta una mica de vocabulari i aquesta mancança frena una mica la seva espontaneïtat. La Maite, en canvi, admet que no és difícil perquè l’Anna, la seva voluntària, té molta paciència i les ajuda a omplir les llacunes lingüístiques que tenen.

La generositat de l’Anna i el seu entusiasme també són dos factors que les empenyen a iniciar la conversa en català de manera natural i sense complexos,  gairebé de manera espontània.  Tot i les facilitats que els posa l’Anna perquè se sentin còmodes treballant en català, la Liana no maquilla una evidència clara i és que amb les amistats li és més fàcil parlar en català perquè són còmplices del seu procés d’aprenentatge; amb els desconeguts, en canvi, parla amb menys seguretat per por d’equivocar-se i de cometre alguna incorrecció lingüística que vol evitar.

La Liana ens va explicar una anècdota curiosa. És metgessa i fa entrevistes amb persones donants de sang. En una d’aquestes visites en un poble petit, i allunyat de Tarragona, enraonava en català amb un donant que, encuriosit pel seu accent, va voler saber de quin poble de Catalunya era. Ella, sense embuts, va dir-li que era de Yerevan i la primera reacció del donant va ser d’estranyesa perquè no coneixia aquell poble. Van riure tots dos quan es va adonar que li parlava d’un poble armeni.

Totes dues, la Maite i la Liana, exemplifiquen la voluntat d’aquestes persones que s’esforcen per integrar-se lingüísticament i ho fan d’una manera  molt senzilla però a la vegada molt efectiva: parlant en català mentre fan la seva activitat professional. D’altra banda, l’Anna, la seva voluntària, també hi ha guanyat, i molt, perquè ha pogut promoure la seva llengua i s’ha enriquit del coneixement i de la cultura no d’una aprenenta, sinó de dues.

Publicat per editor
Etiquetes:
12/12/2014

El Voluntariat per la llengua dóna suport a instituts i escoles d'arreu de Catalunya perquè apliquin el model de parelles lingüístiques entre l'alumnat menor d'edat que, com a tal, no pot participar encara en el programa general. És el que va fer el Servei Local de Català de Sant Andreu de la Barca (del Centre de Normalització Lingüística Ca n'Ametller) amb l'Institut Montserrat Roig. Aquest és el relat que ha volgut compartir amb nosaltres la Manuela Silva (educadora social i llicenciada en Humanitats i tutora de l'Aula d'Acollida):

En relació al projecte de les parelles lingüístiques, que està emmarcat  en l’escola inclusiva i el centre acollidor i que pretén donar resposta a l’aprenentatge de la llengua catalana i a la cohesió de l’alumnat del centre, faig una reflexió per comentar que, a part dels resultats estrictament acadèmics, aquest projecte ajuda sobretot a veure quin paper adopta l’alumne d’aula d’acollida a l’aula ordinària i quines relacions té amb la resta dels alumnes. És sorprenent veure com de diferent pot ser el comportament, l’actitud i la participació, a l’aula d’acollida i a l’aula ordinària.

Per exemple,  recordo el cas de Paula Andrea, que havia nascut a Colòmbia i ara vivia a Catalunya amb el seu pare i la parella d’aquest. Un dia m’explicava plorant que al grup de l’aula ordinària alguns alumnes li deien negra i que s’havia barallat amb un noi perquè no volia que la insultessin. Va començar a plorar desconsoladament i a dir-me que ella no volia viure aquí a Catalunya perquè els nens eren molt dolents, m’explicava que  va deixar el seu país i la seva família per venir a viure amb el seu pare i tenir una vida millor, però aquesta vida no era la que s’esperava ja que era pitjor que la que tenia al seu país d’origen.

Jo veia que tenia moltes ganes de treure dolor i la vaig deixar parlar i dir tot el que ella volgués explicar-me quan, de cop, em va dir que un dia, quan vivia a Colòmbia, va presenciar la mort del seu germà de 19 anys en mans de dos homes que li van disparar un tret al cap i van sortir corrent. Jo no podia creure el que m’estava dient, però quan vaig parlar amb el seu pare m’ho va confirmar i em va dir que era cert, per aquest motiu ell vivia a Catalunya, ja que estava amenaçat per la guerrilla. Paula Andrea tenia només 9 anys quan va presenciar l’assassinat del seu germà i mai l’havien portat a un especialista, ella soleta s’havia treballat el dolor i ara es trobava que els seus companys de classe li deien negra.

Per tant, fent-la participar d’una parella lingüística a la classe, es va poder millorar la cohesió ja que l’alumna es va poder sentir més atesa i vam poder aconseguir l’assoliment de millors resultats, d’aquesta manera la vam allunyar d’una possible conflictivitat.

El fet que aquests alumnes obtinguin bons resultats i puguin preguntar i participar a classe els iguala a la resta de l’alumnat, fa que els augmenti l’autoestima i afavoreix la cohesió social i la integració al centre.

Publicat per editor
Etiquetes:
24/11/2014

Tot va començar l’any 2002, a Cornellà de Llobregat en un sopar d’amics on xerrant, xerrant sobre el tema de la immigració i la integració del nouvinguts a la llengua i cultura pròpies d’aquest país, es va constatar el fet que en els llocs on  la immigració havia estat molt potent i el nombre de catalanoparlants quedava en franca minoria, es produïa el fet contrari del que hauria d’ésser normal, és a dir, la llengua dels nouvinguts s’infiltrava dins la dels autòctons i es produïa el fet  d’integració invers.

Aquest és el cas de Cornellà de Llobregat, un poble que als anys 50 tenia uns 20.000 habitants, la llengua dels quals era el català, i que va patir un fort augment de població, de manera que, en molt pocs anys, va passar a tenir-ne 85.000. Aquesta emigració procedia majoritàriament  de pobles del sud de l’Estat espanyol i per tant els 65.000 nous cornellanencs tenien com a llengua materna el castellà,.

Aquest fet també provoca que els fills i els néts nascuts aquí no comparteixin la llengua familiar amb la del lloc on viuen i utilitzin únicament el castellà en totes les seves relacions i tan sols aprenguin el català a l’escola, com si  es tractés d’una llengua estrangera.

També van constatar que a moltes d’aquestes persones els agradaria utilitzar la llengua que havien començat a aprendre, però no trobaven llocs on l’interlocutor fos catalanoparlant, o els feia vergonya començar a parlar i quedar-se tallats.

Amb tots aquests raonaments, se’ls va ocórrer una manera on els no catalanoparlants poguessin parlar en català de forma planera i senzilla, sense haver d’estudiar, sense professor, sense altres persones que els coaccionessin, i que els servís per donar-los un impuls i una seguretat que els permetria al cap d’un temps poder parlar en català en qualsevol situació.

La manera és la que ara coneixem com a Voluntariat per la llengua. Un catalanoparlant i un que vol practicar la llengua es troben una estona i comparteixen alguna situació  habitual però parlant únicament  en català.

Aquest sistema dóna una confiança en si mateix que fa que al cap d’un temps  hom sigui capaç de dirigir-se a qualsevol lloc en català encara que no el parli correctament.

Els que eren al sopar van començar a escampar aquesta idea i una d’elles va començar a fer de coordinadora i a posar en contacte voluntaris amb aprenents i va ser la que em va dir si jo volia participar-hi. D’aquesta manera vaig començar amb noies sud-americanes que eren les cuidadores de familiars nostres. Des de llavors, ja no he parat de fer aquest voluntariat i cada any he tingut 1 o 2 aprenents de  diverses procedències, edats i sexes.

Aquest projecte es va explicar al Centre de Normalització Lingüística de Cornellà i, des del Consorci per a la Normalització Lingüística, es va fer arribar a la Generalitat de Catalunya, que el va fer seu, i va organitzar la manera d’escampar-lo per  tota la geografia catalana. Actualment, el mdel s’ha estès també a molts altres llocs del món.

L’últim any hem fet una altra modalitat de VxL, que ha consistit que tots els membres de l’Orfeó Catalònia, del qual jo sóc cantaire, hem fet un voluntariat comunitari amb una noia que acaba d’arribar de Santander i que té poc contacte amb gent d’aquí. Això ha fet que en poc temps s’hagi creat una complicitat i un lligam que fa que se senti molt integrada al grup.

 Albert Roig Cunill, voluntari del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat

Publicat per editor
Etiquetes:
14/11/2014

Relat 265 del llibre Per no perdre'm les molles (Jesús M. Tibau, ed. Petròpolis, 2014):

Quan escric contes no pretenc explicar històries fantàstiques o fets extraordinaris (o sí), sinó intentar transmetre emocions. I sovint, en aquest sentit, la realitat guanya la partida a la ficció. Participo amb una lectura de contes en un acte especial, la Trobada de parelles lingüístiques a la Biblioteca de Tortosa, organitzat pel CPNL.

Aquesta activitat és extraordinària, i una bona mostra de la mena de país que som. Gent d’arreu del món, que per diverses circumstàncies arriba a la nostra terra, vol aprendre la nostra llengua, i voluntaris generosos ofereixen el seu temps per conversar, per compartir. En teoria, uns aprenen i els altres ensenyen, però estic segur que tothom juga els dos papers, i l’aprenentatge és mutu, i l’enriquiment també. La millor mostra la feu el parlament d’un dels voluntaris més antics, el Bernat Monllau. Explicà les seves motivacions per participar en el programa, com li agradava escoltar la gent gran quan era petit, com algunes persones li han donat la mà, com d’altres li han donat cops. Ell pretén donar la mà als nouvinguts, i s’emociona en explicar-ho.

Davant l’allau de notícies i atacs contra la nostra llengua que omplen els mitjans de comunicació, actes com aquest em reconcilien amb l’ésser humà.

Publicat per editor
Etiquetes:
13/11/2014

La revista Comerç i Ciutat de Cerdanyola del Vallès dedica cada mes un espai al Voluntariat per la llengua protagonitzat una parella lingüística en un dels punts de trobada del VxL de la ciutat. Aquest és l'article que Núria Tarridas (responsable del VxL a Cerdanyola, del Centre de Normalització Lingüística Vallès Occidental 3) ha elaborat per al número de novembre:

Avui, 20 d’octubre, ens hem trobat a "El Racó de la Plaça" amb la Laura Villarasa, voluntària, i la Laura Roman, aprenenta.  Els hem preguntat què tenen en comú i s’han posat a riure i han respost: “el nom! “ Casualment avui és el seu sant. La Laura Villarrasa diu que no el celebra, però que ho sap perquè avui l’han felicitada.

De fet, tenen en comú una magnífica amistat, perquè les Laures ja van deixar de ser parella lingüística ja fa més d’un any i encara ara es troben un cop a  la setmana per explicar-se les seves coses. “Hem anat més enllà!”, diu la Laura Villarrasa, que està molt contenta d’haver conegut el pare de la seva amiga, que va venir al maig passat i que es va interessar molt per la situació que estem vivint aquí en aquests moments.

La Laura Román és mexicana, de León, i fa tres anys i mig que va venir a viure a Cerdanyola per amor. És dissenyadora gràfica i treballa com a autònoma. Ha fet diversos projectes de muntatges de revistes mexicanes. Li agrada viure aquí perquè és fora de la gran ciutat. Ens explica que l’any 2000 ja va venir durant sis mesos a Barcelona a fer un curs de retoc fotogràfic, però no pensava que tornaria anys més tard per quedar-se a viure a Catalunya.

La Laura Villagrasa, després de preguntar-li com es van conèixer, diu “en broma” que la culpa la tenim nosaltres, que les vam presentar a la trobada del Voluntariat per la llengua de fa dos anys. Filla de Poblenou, va venir a viure a Cerdanyola fa uns deu anys, per sortir de la ciutat. És una persona bastant xerraire i, per això també es va avenir de seguida amb la seva aprenenta, que és molt tranquil·la i de bon tracte.

Normalment queden dimarts o dijous al migdia i van a prendre alguna cosa plegades mentre fan petar la xerrada. S’han intercanviat diversos llibres: La casa del silenci, L’estiu que comença... i algunes de les converses són sobre literatura. També han participat en algunes activitats del Voluntariat per la lllengua, com la ruta del 1714, la d’aquell dia que va nevar!

La Laura Román ens expica que li va sorprendre descobrir que algunes paraules catalanes també s’utilitzen a Mèxic, però en un sentit diferent. “Escombrar significa fer neteja, endreçar la casa. I si comparem la cuina, les diferències són molt grans. La base del menjar de la cuina mexicana és el blat de moro, però és un blat de moro de gust neutre –no tan dolç com el que hi ha aquí- que serveix de base per fer les coquetes (les tortitas). Si es pleguen per la meitat i s’omplen de formatge i pernil dolç es diuen “quesadillas”. També s’hi pot posar guacamole, a dins o per sobre. Hi ha una infinitat de salses. La salsa verda, feta a base d’un tomàquet verd petit agredolç, ceba i xili, és una salsa freda força comuna. És tan famosa com l’alioli d’aquí, que també sé fer. Tot és qüestió de remenar!”    

Publicat per editor
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!