Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
03/06/2014

Relat escrit per la voluntària del VxL Rosa Maria Sánchez, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb persones internes al Centre Penitenciari Lledoners de Sant Joan de Vilatorrada:

Abans de tocar el cel

La primera vegada que els meus peus van trepitjar la presó de Lledoners era un dia de primavera ben esplendorós i poc em podia imaginar el que em trobaria. Sempre havia tingut la imatge de presons amb barrots grossos, gent bruta i amb cara de mala maror. Tenim la imatge que allà hi ha gent dolenta i conflictiva, però no ens parem a pensar quines circumstàncies han rodejat les seves vides: són persones com nosaltres, que tenen família, que els agrada gaudir de la natura, menjar i beure, que agraeixen un somriure, una paraula amable, un petó...

Quan m'expliquen que avui han plorat veient el seu fill caminar per primera vegada, que han pogut parlar per telèfon amb la seva mare i quan sento que ja tenen ganes que arribi l'estiu m’adono que allà dintre hi ha persones que estan fetes d'aigua i de mel, que agraeixen  que els escoltis mentre et parlen de la il·lusió de tenir la llibertat algun dia. “Em falta poc per sortir”, diu en Joan amb un somriure.

La primera vegada que havia d'anar a la presó el meu fill petit em va dir: “Mama, ja podràs sortir després?”. Això encara em va fer venir més ganes d’anar-hi, perquè jo el que volia era ajudar-los. Des de llavors mai he dubtat ni un sol moment a voler anar-hi, perquè per a mi ha sigut i és una de les experiències més enriquidores que he tingut a la meva vida, gràcies a això he après moltes coses que desconeixia, he après a valorar encara més moltes coses de la meva vida, la meva família, els meus amics, un somriure, un petó, una abraçada, una paraula amable... un petit missatge encisador que fa que en només una estona pugui fer sentir millor una altra persona, perquè no només hi vaig perquè practiquin el català, sinó que els ajudo a que aquella estona puguin ser una mica més feliços o, si més no, que no pensin en el que tenen allà dia a dia on, malgrat estiguin en bones condicions, estan privats de llibertat.

Serien moltes i moltes més coses que ara no puc expressar aquí però que em motiven moltíssim a anar-hi. "Ja marxes?" diu l’Annais, i jo li dic "si, ja és l'hora, però ja saps que tornaré eh?”. Ha sigut poc temps però he aconseguit que entre ells s'hagin intercanviat un somriure i unes paraules potser sobre el Barça o potser del que els agrada llegir i jo em faig pesada dient-los que han de practicar el català entre ells, em miren i somriuen.

Les cares d’agraïment no tenen preu, cada vegada que surto d’allà em sento com si hagués tocat el cel i sé que després d'aquesta experiència mai seré la mateixa persona, seré algú que dia a dia s'enriqueix sense monedes.

Publicat per editor
Etiquetes:
28/05/2014

Els establiments col·laboradors del Voluntariat per la llengua són part fonamental en el desenvolupament del programa. El compromís dels botiguers és atendre en català les persones que entren als seus comerços encara que aquestes el parlin amb dificultat, fet que tant els aprenents del VxL com l'alumnat dels cursos de català del CPNL agraeixen enormement.

La dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística L'Heura, Alexandra Sans, ha entrevistat el propietari d'un dels primers establiments col·laboradors del VxL a Santa Coloma de Gramenet, Lluís Gou Sol, de la botiga Tot de Punt Gou:

Regentes un establiment amb història, oi?

Sí, a finals d’aquest 2014 celebrarem els 75 anys de la botiga!  La meva àvia va obrir les portes el 31 de desembre de 1939. Originalment era una merceria, però aquest tipus de negoci no generava gaires beneficis, així que va girar cap al gènere de punt: bàsicament pijames, camises i roba interior. I aquest ha estat el nostre negoci fins al dia d’avui.

Com vas conèixer el programa Voluntariat per la llengua?

Els meus pares eren voluntaris lingüístics des dels inicis del programa i quan vaig agafar el relleu del negoci vaig voler continuar amb tots els compromisos que ells havien adquirit. Vinc d’una família defensora de la cultura i la llengua catalana i som establiment col·laborador des de l’any 2003.

Quina és la teva experiència amb els aprenents de català que visiten la botiga?

És molt bona, molts d’ells només vénen a practicar i nosaltres estem molt contents de poder ajudar perquè la llengua es difongui. A Santa Coloma, a causa de les fortes onades d’immigració, queda poca gent que sigui descendent de la població catalanoparlant originària del poble. És bonic ajudar a conservar la cultura i la llengua.

Creus que és important l’existència d’aquesta xarxa?

I tant, és molt útil perquè la gent que aprèn català perdi la por i la vergonya de parlar-lo més enllà de les aules. Aquí, ve força gent, molts d’ells sud americans, de la resta de l’estat espanyol i algun xinès.  Nosaltres els diem que el que més importa és la intenció i les ganes d’aprendre i que amb el temps ja el perfeccionaran. La nostra dependenta, que porta més de 15 anys treballant amb nosaltres, era castellanoparlant i ara parla català millor que nosaltres.

El desembre de l’any passat vas assistir a l’acte central de celebració dels 10 anys del VxL a la Fàbrica Moritz de Barcelona, què et va semblar?

Celebrar les bones ocasions és molt important i a la gent ens agrada molt d’assistir-hi; és un reconeixement a la feina de tots plegats.  La festa va estar molt ben organitzada i per mi també va ser una ocasió de trobar altres persones de l’entorn.

Publicat per editor
Etiquetes:
26/05/2014

Relat escrit per la voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell Conxita Frasno, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb usuaris del Club Social Xamba de Salut Mental de Sabadell, que atèn persones amb algun tipus de malaltia mental.

Voluntariat amb La Xamba: el fruit de la mirada

Quan uns mesos enrere em van preguntar si m’agradaria ser voluntària per col·laborar en un grup de conversa amb persones que pertanyen al Club Social La Xamba, de Salut Mental Sabadell, d’entrada no vaig saber què contestar.

D’uns anys ençà faig de voluntària en el Voluntariat per la llengua amb persones vingudes d’arreu del món i això m’ha aportat unes satisfaccions i uns lligams impensables abans. He après sobre cultures, menjars, costums, punts de vista diferents, i tot plegat m’ha enriquit molt. Per tant, la meva experiència en aquest àmbit és molt positiva.

Ara, amb La Xamba, es tracta de persones afectades d’una malaltia mental que no parlen el català com a llengua primera. Si he de ser franca, no les tenia totes.

Abans de començar l’activitat, vam conversar amb la psicòloga de l’entitat. Ens va explicar el perfil de cadascú i ens va orientar sobre com ha de ser el tracte. I sobretot va deixar molt clar que el que es pretén simplement és que el nexe d’unió del projecte sigui la conversa en català com a motivació i com a factor d’inclusió social, ja que aquestes persones estan bastant mancades d’al·licients i d’objectius.

Després de conèixer els meus companys voluntaris i de parlar amb la psicòloga, ja no me’n va quedar cap dubte. I vaig dir que sí. No obstant això, però, amb el sí no n’hi havia prou, calia crear entre tots nosaltres un corrent d’entesa i complicitat.

Els primers dies la majoria miraven a terra, i se’ls notava cohibits. Vam haver de fer-nos dignes de la seva confiança perquè es deixessin descobrir la  mirada, i quan ho van permetre encara mostraven inseguretat, melangia, potser por, fins i tot.

Llavors vam adonar-nos que cal observar el comportament de cadascú per separat i oferir un tracte molt personalitzat. Així vam aconseguir que la força de les nostres mirades trenqués aquells murs invisibles i que ells, ara sí, ens comencessin a tornar les seves, plenes d’esperança.

Actualment les converses flueixen disteses, i els ulls reflecteixen la seguretat, la tendresa, l’alegria i l’amistat que compartim. Riem molt i procurem que tothom s’impliqui en la conversa i s’ho passi bé. Fem lectures senzilles, els anem a veure quan fan teatre, també visitem les exposicions de pintures dels quadres que han pintat... i tampoc no ens estem de fer petites celebracions!

Ara les seves mirades ja no defugen les nostres. Ben el contrari, les busquen. I nosaltres també busquem les seves. Perquè amb aquest intercanvi hem creat lligams, i ells ens han omplert i enriquit amb el seu tarannà, amb les seves històries interessants i les seves anècdotes divertides, amb la seva manera de parlar, amb les seves aficions i, per què no, amb els seus petits grans problemes de cada dia.

Publicat per editor
Etiquetes:
23/05/2014
,

Al llarg dels seus 10 anys d'existència, el Voluntariat per la llengua ha anat donant resposta a diferents àmbits de la societat, com ara l'empresa, la Justícia, la Sanitat o els esports. Amb la voluntat de respondre a les necessitats de diferents col·lectius amb perfils ben diferents, el programa s'apropa enguany al camp de la diversitat funcional, com un dels àmbits en què el model de parelles lingüístiques pot aportar valors més enllà de la millora del català oral per part dels aprenents.

Aquest són els comentaris que la parella lingüística que ha participat en la prova pilot que s'ha dut a terme a Girona amb la Fundació Elna (que atèn persones amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada) han fet sobre l'experiència:

Valoració feta per la Beatriz González (aprenenta del SCC del Gironès)

“Per mi és millor parlar amb una persona que no anar a classe, és una manera de perdre la vergonya i afrontar-me a parlar el català".

“Estic decidida a continuar l'any que ve i no m’importaria continuar fent-ho amb algú de la Fundació ELNA”.

No he notat cap diferència pel fet de treballar amb una persona amb diversitat funcional. Mai ho havia fet. Ha estat impressionant!".

“M’agrada molt comentar aquesta experiència amb les persones que conec, perquè m’adono que no sóc jo sola la que coneixia poc el món de les persones amb les característiques de l’Ester i no és tal com ens imaginem. Si les coneguéssim més, les coses serien diferents per a ells i per a nosaltres".

“Quan se'm va plantejar, ho vaig parlar amb el meu marit. Estàvem tots dos a l'expectativa, però al cap de dues trobades, fenomenal!".

“L'Ester és una persona responsable, treballadora i entranyable.”

Valoració feta per l'Ester Iglesias (voluntària de la Fundació Elna)

“Em costava imaginar-me què seria fer de parella lingüística fins que no m'hi vaig trobar. Quan vaig decidir que ho faria, tenia molt clar que el que havia de fer era ensenyar català a una altra persona.”

Allò que m'ha agradat més ha estat la preparació de les trobades. Havia de treballar-les a casa, comentar-les amb la Marta d'Elna i portar-les a la pràctica a la següent trobada.”

No m’ha estat fàcil, perquè m’he hagut d’esforçar molt. Quan estava amb la Beatriz estava sola i era responsable de que aprofités el temps i em feia por que ella no aprengués prou.”

“En un altre moment m'agradaria tornar a fer de parella lingüística perquè el fet de poder ensenyar a una altra persona em fa sentir bé a mi. M'he sentit útil.”

“La Beatriz sempre m'ha tractat amb tota naturalitat i respecte, com si fóssim companyes de feina.”

"Voldria donar les gràcies a la Salut i a la Montse per confiar en mi."

Publicat per editor
Etiquetes:
23/05/2014

Aquest és el relat guanyador d'un concurs literari convocat enguany pel Centre d'Iniciatives per a la Reinserció (CIRE). Més enllà del valor que el text té, el volem compartir amb vosaltres perquè ha estat escrit per una de les aprenentes que es troben per parlar en català amb persones voluntàries del VxL en alguns dels centres penitenciaris de Catalunya.  

El camí de la meva vida...

Vaig despertar... aquí la llum entra sense trucar, es despulla de la seva mandra imposant-se de manera abrupta a la nit que la precedeix. Acapara l'espai i sense cortesia m'obliga a saltar del llit. Totes les nenes sortim al carrer. Entre salts, rialles i jocs anem recorrent el poble fins als seus límits, trobant el descans a la falda d'un arbre. EL MEU BAOBAB.

El meu arbre té la pell grisa, és panxut i gran. Mira des del capdamunt simulant un gest altiu i així amagar que és compassiu i bonàs. Sembla un arbre de caramel en un lloc on tot és de conte. Una atracció misteriosa fa que estengui els meus braços per abraçar la seva immensitat mentre em sorgeixen llàgrimes, a les quals no poso remei. M'entristeix pensar que les nits les passa sol i intento buscar una mà d'on agafar-lo perquè m'acompanyi en els meus somnis.

Amb l'expressió severa que atorguen els anys, els vells del lloc narren històries amb paraules que travessen el pensament i s'aferren amb força a l'esperit fent que el cos es dilueixi en els límits de l'emoció, de la por, de l'espant, anhelant sempre un final esperançador. Expliquen que els déus que habitaven aquesta terra van saber d'un arbre presumptuós, descomunal i arrogant que desafiava el cel. Contrariats amb la seva gosadia, el van jutjar per destruir-lo. Però despullar als homes de la seva ombra i el seu recer va fer excessiva la sentència. Compassius davant el seu final, van permetre la seva existència condemnant-lo a créixer amb absència de fullatge, fent-lo viure de cap per avall; amb les arrels al cap i les branques sota terra. Privant-lo de mostrar les seves flors al dia i decidint que fos la nit la companya de la seva esplendor. Només un moment fugaç, en la fissura que delimita la fugida de les ombres, es permet el miracle d'entreveure, amb l'entrada del dia, com el terra es transforma sobtadament en una catifa de flors marcides.
 

Al meu BAOBAB jo ja l'he perdonat, sabent que això no alleuja la seva pena.

Desperto... la llum amb prou feines té lloc per entrar aquí. Som sis a la cel·la i només a cops de colze es faria un lloc. Obro la finestra i la convido a passar. Esmorzo davant d'unes cares grises, tristes, desconcertades, lleganyoses i taciturnes, les quals són el reflex de la meva. Habiten en elles, com en mi, la incertesa i la desesperança. Amb la màgia dels meus números, atenuo la feixugor dels recomptes. Recomptes i més recomptes avui com ahir i aquest com demà i em formulo; sumant-me dos, multiplicant-me per sis, dividint-me entre cent i restant-me tot el que m'angoixa i tot i així no m'esfumo convertint-me en zero. El resultat sóc jo i segueixo estant aquí. Com un ocell engabiat, com EL MEU BAOBAB condemnat a la quietud letàrgica i els passos perduts del temps que s'atura. Passejant per un pati que és l'univers restringit de la meva esperança, un pou sense fons ple d'anhels frustrats.

Sorgeix l'opció d'una feina a la cuina del centre. Només l'obstinació personal, que s'oposa a la meva deriva, em fa aferrar-me a ella. Formació, treball en equip, compromís, esforç, companyonia, eficàcia, exactitud sonen com un refilet musical en una orquestra accelerada on la lletra la componen les patates, l'arròs, les cebes, els pollastres plomats, els cogombres fins, els enciams verds, les carxofes tendres i els pebrots vermells. Tinc la sensació que em surten ales i amb elles em penjo de l'estela de les hores que passen fugaces.

Desperto... Això és Mbour al costat de Dakar - Senegal.

Com vaig fer amb EL MEU BAOBAB, jo ja em vaig perdonar.

 

 

Dedicat a totes les persones que han estat al meu costat en aquests moments tan difícils de la meva vida. Particularment a la Senyoreta Sole, administradora del centre, el Sr. Oscar, funcionari i corrector .

Agraïment especial a la meva professora de català, la Senyoreta Jordina Carbonell i Yolanda Torres, cap de cuina del centre.

Fatou Ndoye

Wad-Ras

27 de març de 2014

Publicat per editor
Etiquetes:
21/05/2014

El passat mes de febrer, el Voluntariat per la llengua del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Badalona i Sant Adrià va posar en marxa una nova activitat adreçada a tots els participants en el programa i a una part de l'alumnat del cursos de català del centre. L'activitat, conduïda pels voluntaris del VxL Jordi Silvestre i Jaume Nuño, consisteix a fer cada primer dimecres de mes, al matí, una tranquil·la excursió (de 4 a 5 hores) per camins de muntanya propers a Badalona.

"Parla i fes camí. Mou-te en català!" és el nom d'aquesta nova experiència per practicar la llengua en un entorn sa, obert i agradable. La dinamitzadora del VxL de Badalona i Sant Adrià, Rosa López, va fer aquesta bonica crònica sobre la sortida que es va fer al març. Oi que vénen ganes d'anar-hi?:

El grup parteix de la Conreria cap al turó d'en Galzeran (484 m). Passades les vinyes d'Alella, i entre antics cirerers d'arboç, comença l'ascensió al turó i un cop allà es contempla una àmplia panoràmica: des de les ciutats de Sabadell i Terrassa, els massissos de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat, fins a una part dels enfarinats Pirineus.

Uns metres més enllà, entre matolls, el grup descobreix un monòlit geodèsic que va ser utilitzat l'any 1794 per mesurar el meridià de Dunkerque a Barcelona, i que va servir per determinar la logitud del sistema mètric. En Jordi explica que el seu inventor, fra Agustí Canelles, va ser un important astrònom i matemàtic.

Amb la torre de guaita al darrere l'intinerari continua cap al turó de Castellruf (459 m), situat al terme municipal de Santa Maria de Martorelles, on hi ha les restes d'un dolmen, un poblat ibèric i un castell del segle XI -anomenat també Castell Ruf- dels quals només queden vestigis d'alguns murs al costat de les ruïnes ibèriques.

Ara la pujada fa esbufegar més d'un i més d'una. Entre arrels, branques, i alguna ensopegada, s'arriba al cim i allí, al damunt d'unes roques, un petit pessebre sota un casc ben acolorit i guarnit dóna la rebuda als excursionistes (la tradició de dur un pessebre al cim d'una muntanya és un costum ben arrelat i estès entre les entitats excursionistes de Catalunya).

Ara sí, arriba el moment de fer una aturada, treure l'entrepà del sarró i contemplar els poblets de les terres vallesanes, llunyanes, silencioses.

Durant el camí, la conversa és distesa. La Glòria, alumna d'elemental 3, pren nota de totes les paraules i curiositats que va aprenent. En Jordi i en Jaume fan de guies amatents. En Francesc mostra les petjades dels senglars, els seus rastres i els senyals d'altres mamífers de la zona. Així, parlant i fent camí, s'avança entre una rica vegetació: galzerans, falgueres, fonoll, romaní, fins i tot un micaquer i un petit bambú. Es parla, s'escolta, se sent piular un pit-roig i, entre alzineres, algú reconeix el cant d'un rossinyol.

Ja de tornada el grup passa per tres fonts: per la font de la Teula (amb un rajolí d'aigua i una petita capella amb la imatge de la Mare de Déu de Lurdes), la font de la Bassassa (és un bon abeurador pels senglars; un lloc esplèndid, amb un gran arbre caigut al mig que dóna més encant a l'entorn) i per la font del Ferro. La vegetació de l'indret és la típica d'un torrent humit, fonamentalment avellaners, alzina, heura, aritjol i falguera.

El grup, satisfet de la caminada, del dia i de la companyia, veu amb bons ulls la iniciativa d'aquestes sortides. A l'abril, ens esperen més racons a descobrir!

Fotografies de la sortida: http://ves.cat/k7ec i http://ves.cat/k7eG

Publicat per editor
Etiquetes:
14/05/2014

Darrere cada participant en el Voluntariat per la llengua hi ha una història que de vegades sorprén. La dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística del Maresme, Maite Bonora, ens explica la d'aquest aprenent:

En Sulayman va arribar a Catalunya l’any 2008. Tenia 21 anys, i venia de Gàmbia.

Va començar a aprendre  català i castellà aviat: al Sulayman li agraden les llengües; al seu país era professor anglès. Va ser quan estava fent el Bàsic 3 que va demanar una parella lingüística. Era el febrer de 2011.

Ha tingut diferents voluntaris lingüístics. Va començar amb la Cristina, després amb la Gemma, i l’últim ha estat en David. Però fa pocs dies, ja ens ha demanat que li busquéssim un altre voluntari. Li hem adjudicat el Joan, amb qui encara no ha tingut temps de posar-se en contacte, però a qui ja té ganes de conèixer.

Al Sulayman li agraden les llengües i li agraden les persones. Per això, valora tan positivament el programa Voluntariat per la llengua, perquè li permet practicar la llengua catalana i conèixer persones diferents alhora.  Diu que al carrer no és tan fàcil interactuar amb algú per parlar-hi, “perquè tothom va amb les seves coses”, per això troba el programa tan útil.

L’aprenent ens explica que a les trobades, als voluntaris, els parlava del seu país: la cultura de Gàmbia, el clima, el caràcter de la gent, les infraestructures... i  sobretot, sobretot, de la cuina. Li agrada molt cuinar, i comparteix receptes del seu país amb els voluntaris. Com que la matèria primera no és la mateixa aquí que allà, adapten les receptes gambianes als productes que trobem aquí; de manera, que tot plegat no perdi l’essència. Admet, però, que el primer dia costa molt d’iniciar una conversa, “perquè és una persona nova”, però després de presentar-se, de dir qui és i d’on ve, “és fàcil trobar temes de conversa”.

A Mataró, amb els seus voluntaris han fet les trobades en algun bar, caminant per la platja, al parc Central...  Li agrada la història, per això, destaca les converses que feia amb el David, quan visitaven les exposicions del Museu de Mataró, o bé quan el voluntari li va ensenyar la muralla antiga.

El Sulayman recorda  la festa dels 10 anys del Voluntariat per la llengua que es va fer a Barcelona, quan el vam convidar com un dels voluntaris més joves a participar al programa. Hi va venir amb un voluntari de Mataró. Recorda que hi va conèixer un noi de Nova Zelanda, amb qui van parlar en anglès primer, i en català després.

Reconeix que encara li costa molt parlar el català, “sé moltes paraules, però encara em costa construir les frases”. Tot i això, quan va a comprar, quan fa algun tràmit a l’administració pública, i, fins i tot, amb algun amic, sí que el parla.

Les seves experiències com a aprenent lingüístic han estat tan positives, que encara manté el contacte amb algun dels seus voluntaris, amb qui es comunica ara pel xat del Facebook, o bé per whatsapp.

Per a mi, és una satisfacció poder explicar-vos aquesta història i aprofito per agrair tots els aprenents l’interès i, fins i tot, l’entusiame que mostren per la nostra llengua i la nostra cultura en el seu dia a dia.

Publicat per editor
Etiquetes:
25/04/2014

Sóc en Joan Torné de Castelldefels. La meva infantesa va transcórrer en temps de postguerra on el català, com tots sabeu, no estava ben vist. De família humil, en la qual la mare només parlava català, el meu objectiu va ser estudiar per treure el títol d’enginyer, i vaig arraconar el coneixement del meu idioma. Acabada la carrera, els objectius en qüestió d’idiomes van ser les llengües estrangeres.

Ja jubilat, l’any 1998, un dia mirant fotos de la meva joventut, me’n vaig trobar una fent el servei militar dedicada a la meva mare que deia: "A mi mamá con todo mi cariño", escrita en castellà perquè era incapaç de fer-ho en el meu idioma matern.

Em va fer tanta vergonya que vaig decidir aprendre a escriure el català. Vaig fer una prova per veure per quin nivell havia de començar i el resultat va ser el nivell B. M’hi vaig matricular, doncs, a Castelldefels.

A classe era el millor alumne en frases fetes, en conèixer el significat de les paraules, però el pitjor o quasi el pitjor a l’hora d’escriure i en el domini dels pronoms febles.

La professora, la M. Antònia Savall, em va demanar si podia reunir-me amb alguns dels meus companys per xerrar amb ells i així ho vaig fer. Una de les companyes va pensar que també podia fer el mateix a la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements que tan bé funciona a Castelldefels. I així va ser.

Vaig aprovar el nivell B, el C i el D, amb algunes dificultats gramaticals, ben cert, seguint fent trobades amb companys per xerrar. El mateix vaig fer al Servei de Català de Gavà i en l’Associació de Gent Gran de Castelldefels. I així continuo quinze anys després.

Amb alguns aprenents hi he connectat perfectament i segueix existint una relació de bona amistat. Personalment per a mi és un goig veure que algun cop algun d’ells m’envia un amic perquè l’ajudi abans de l’examen i rebre després una trucada per dir-me que ha aprovat. Vull pensar que he aportat un petit granet de sorra a aquest aprovat. També algun cop he coincidit amb un antic aprenent fent de voluntari.

A quantes persones he fet de voluntari? No ho sé, però crec que són més de 100. I aquesta tasca de més de quinze anys m’ha ajudat que l’Ajuntament de Castelldefels em concedís l’any 2013 el Premi Ciutat de Castelldefels.

I seguiré fent de voluntari mentre tingui forces i ànims, que de moment no falten.

Joan Torné és el voluntari més antic del Centre de Normalització Lingüística Eramprunyà, va formar part de la primera parella lingüística del Centre i encara continua en actiu

 

Publicat per editor
Etiquetes:
01/04/2014

Aquest 2014 han començat al Prat de Llobregat les tertúlies setmanals del Voluntariat per la llengua que organitza el Centre de Normalització Lingüística El Prat de Llobregat. Els voluntaris i aprenents que ho volen, i també altres persones, es reuneixen un cop a la setmana per conversar una mica.

La dinamitzadora del VxL del Prat, Marta Martí, ha parlat amb el moderador de les tertúlies, l’Artur Novell, perquè ens expliqui com funcionen. L’Artur és voluntari per la llengua des de 2010 i ja ha tingut 7 parelles lingüístiques.

En primer lloc sempre em presento jo (encara que molts ja em coneixen), després es presenten ells. Aleshores faig una pregunta que canvio a cada tertúlia... Sempre intento buscar una pregunta nova per obligar a improvisar la resposta. Si no, mentalment la preparen. També els intento sorprendre, i fer que expliquin una vivència, una experiència...

Fins ara, els he preguntat pel seu color preferit, si han tingut mai mascotes, quin seria el seu viatge ideal... Em va sorprendre el dia que els vaig dir que em diguessin una cosa que haguessin fet de la qual es sentissin orgullosos. Hi ha veritables herois!

Després fem grups petits, de 3 o 4 persones, perquè parlin del tema que s’ha escollit per a aquella setmana. És una manera de fer que les persones més tímides parlin més. També els intento fer preguntes que no puguin respondre amb sí o no. De tota manera, una tertúlia amb massa gent no és l’ideal. Crec que funciona millor si són unes 10 persones com a màxim.

També m’agrada deixar un espai al final per parlar dels entrebancs del català. Això se’m va acudir a partir d’un llibre que es deia Escollos del inglés, que feia servir quan estudiava anglès. Aquests comentaris els faig al final, perquè penso que són interessants, però no dono gaire importància al fet de si recorden allò que explico o no, perquè en realitat no vull ensenyar català. Jo entenc que les tertúlies han de ser un reforç perquè no perdin allò que han après, que no perdin el nivell que han adquirit amb esforç.

De fet, veig les tertúlies com una etapa de l’aprenentatge. Al principi aprenen català als cursos, o pel seu compte, fins que arriba un moment que es llancen a parlar. Això ja es fa una mica a classe, però es llancen realment amb el Voluntariat per la llengua. La primera pràctica es fa amb el voluntari, una persona que dialoga amb tu, més enllà del professor, i et fa improvisar la resposta. T’ajuda a trencar el gel. La tertúlia és l’últim graó, la utilització col·loquial de l’idioma que has après en un grup.

Les tertúlies poden ser un complement de les trobades setmanals de les parelles, o bé poden servir perquè persones que havien tingut parella lingüística però ara ja no continuen al VxL puguin seguir en contacte amb el grup i practicant allò que han après. M’agrada pensar que com a mínim tenen més ocasions en què parlar català, perquè moltes persones tenen l’entorn castellanoparlant.

A més, aquesta activitat ajuda a veure que formes part d’un grup; fa que coneguis altres persones que també formen part del programa. Per exemple, per mi té molta importància l’estímul dels voluntaris que hi assisteixen. M’ajuden a tenir idees. De fet, d’entrada jo no pensava ser-ne el moderador, i si vaig dir que sí va ser perquè considero que és una activitat molt interessant i hi volia donar suport. 

Publicat per editor
Etiquetes:
24/03/2014

La Bizza tenia quinze anys aleshores. En tornar del cap de setmana l’11 d’octubre de 2005, davant de la pregunta “Com ha anat?”, va haver-hi una resposta esfereïdora. L’alumna romania a la porta de l’Aula d’Acollida amb un posat trist, esperant la seva tutora per explicar-li, desconsolada, que havien mort més de trenta familiars seus a Muzaffarabad, la capital del Caixmir pakistanès, a causa del fort terratrèmol. La ciutat va ser totalment devastada pel sisme de 7,6 graus en l’escala de Richter i les imatges d'una gran escola enrunada amb els alumnes a dins estudiant, l’Islamabad Public School, les teníem tots encara molt presents. Era el seu institut!

Un fet traumàtic, el dol, la separació, el patiment dels que allà quedaven sense recursos, eren factors de risc que podien fer trontollar qualsevol persona. Donar resposta des de l’Aula amb un programa que pogués vincular-se amb el seu grup d’iguals, establint converses amb l’alumnat del centre, fer amics, no trobar-se sola. D’aquesta manera, posàvem en marxa factors protectors que afavorissin un clima educatiu i emocional acollidor de centre i aula.

És així com l’inici de l’adaptació del projecte Voluntariat per la llengua del Consorci per a la Normalització Lingüística, que al nostre centre va ser anomenat “Compartim Converses” va coincidir amb una necessitat peremptòria d’establir lligams emocionals entre els nostres alumnes, per tal que els nois autòctons i els vinguts d’altres països tinguessin, a les estones d’esbarjo, un motiu per a comunicar-se, relacionar-se i promoure l’amistat en la llengua de cohesió del centre: el català.

I és així, també, com els instituts El Castell i El Cairat, ambdós d’Esparreguera, van ser els primers de tot Catalunya a fer l’adaptació del Voluntariat per la llengua a un centre de secundària.

El caràcter protector de l’escola va ser aquí fonamental perquè la Bizza pogués anar superant aquest trauma, la resiliència que va permetre a la noia superar una situació familiar greu, el que en paraules de Boris Sirulnik és "establir un relat, explicar el que li succeïa i així començar el procés que permet la superació”.

Les estratègies favorables a un ensenyament destinat a promoure la igualtat d’oportunitats ens fa d’aquest projecte un bon recurs per a incorporar-se a la nova societat, en què l’adolescent no catalanoparlant ha de moure’s, i ajudar-lo a resoldre els seus conflictes.

La Bizza, com d’altres alumnes de l’Aula d’Acollida, reclamava explícitament fer amigues d’aquí, no només les noies marroquines que la van acollir des d’un inici. El programa Compartim Converses li va donar la possibilitat de poder fer amics i amigues, tenir més ganes d’aprendre el català i trobar un espai acollidor i protector que la fes sentir més arrelada al seu nou país.

Cal dir que, gràcies a la sensibilitat, l’empatia envers els alumnes estrangers i el caràcter dinamitzador i motivador de Marc Piera, responsable del Servei Local de Català d’Esparreguera, i la bona entesa amb els professors d’ambdós instituts, aquest projecte es va poder concretar i s’ha estat duent a terme ininterrompudament des de fa 9 anys al nostre centre. En aquest sentit, la presència del responsable de l'SLC ha fet engrescar l'alumnat del centre a participar en el VxL i li ha donat un caire més oficial o institucional al projecte amb l'assistència als actes d'inici i a les cloendes la diada de Sant Jordi, a més d'altres activitats, la qual cosa ha fet apropar i conèixer el CPNL als joves del nostre centre.

Els suports incondicionals envers el Voluntariat per la llengua no han vingut només dels tècnics de Normalització Lingüística d’Esparreguera, sinó de la Direcció del Centre de Normalització Lingüística Ca n’Ametller i de l’Ajuntament d’Esparreguera, els quals han fet que aquest projecte sigui un dels més consolidats del nostre centre.

El Consorci per a la Normalització Lingüística informa de la mecànica del programa Voluntariat per la llengua, orienta el professorat i distribueix el material de VxL als instituts i escoles de Catalunya que volen incorporar el model de parelles lingüístiques al seu projecte de centre. D'aquestes parelles entre l'alumnat menor d'edat (que no s'incorporen al cómput general del VxL, en què només poden participar persones majors d'edat), se'n compten ja més de 1.100 des del 2011, any en què es va començar a demanar aquesta dada als respectius centres.

Judit Núñez és professora i orientadora educativa a l’Institut El Castell d’Esparreguera, on ha estat responsable de l’Aula d’Acollida i cap del Departament d’Orientació

Publicat per editor
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!