Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
26/06/2017

Quan pujo caminant a poc a poc cap a la gran porta, cap a les banderes i el rètol de Lledoners, sembla que darrere del turó no hi hagi res més.  De seguida penso en les persones que l'habiten.  Un munt i un món. Penso en el Mikel, el José Manuel, el Wilson, el Jaume, el Sebastián.....i en mi. També penso en aquesta estona que compartirem xerrant, que compartirem amb l'interès  pel llenguatge, pel català, que tenim tots i que s'encomana dels uns als altres dia a dia. 
Com que parlant comuniquem els nostres pesars i els bons moments, ni que siguin petits, a dins de la presó, la conversa ens esperona a tots plegats a tirar endavant la vida, em sembla!

He anat descobrint els països i els costums i les maneres de fer de Geòrgia, de la República Dominicana, de l'Argentina... i ara ja són molt familiars per a mi. Aquest intercanvi en les estones de conversa sense presses, tan escasses en la vida d'avui, ha esdevingut una trobada setmanal enriquidora i amigable i que per  part meva penso repetir!

Mercè Ibáñez, voluntària del VxL del CNL Montserrat al Centre Penitenciari Lledoners

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
21/06/2017

 

La Jarunee és una jove tailandesa que fa un parell d’anys que viu a la Garriga. La seva parella és catalana i creu que com que viu a Catalunya ha de conèixer la llengua del país i saber comunicar-se sense necessitat de passar-se al castellà o a l’anglès. A més, li agrada conèixer llengües; diu que ha d’adaptar-se allà on viu.

En Xavier és un català que viu a l’Ametlla, però fa vida a la Garriga. Li agrada ajudar i li agrada la seva llengua. El Voluntariat per la llengua ha estat el lligam entre aquests dos punts.

Avui hem quedat per prendre un te fred boníssim que fan en un local de la Garriga i entrevistar-los:

Com va ser la vostra primera trobada?

Xavier (voluntari): Bé, fàcil, vam començar fent-nos les preguntes bàsiques de presentació i després la Jarunee ja va arrencar a parlar.

Jarunee (aprenenta): Bé, ell em va dir d’on era, on vivia i jo vaig començar a parlar (és que m’enrotllo molt i explico la meva vida). El que passa és que quan ens vam conèixer jo havia de marxar al meu país i vam estar tot un mes sense veure’ns.

Xavier: Per això quan va tornar de Tailàndia vam decidir recuperar el temps. Quan ens trobàvem, quedàvem dues hores o dos dies a la setmana. Així ens vam posar al dia.

Al principi de les trobades era jo qui feia les preguntes i parlava més, però ara ja no em deixa parlar; ella xerra i xerra i jo la corregeixo quan cal.

Què acostumeu  a fer quan quedeu?

Xavier: Passegem per la Garriga i parlem de tot: des del preu dels productes de les botigues fins al temps que fa, com han canviat els carrers, alguna activitat del poble.... De fet, si vols comprar-te un pis a la Garriga, la Jarunee és la persona ideal per informar-te’n dels preus, del nombre d’habitacions i de lavabos, de les reformes que s’hi ha fet...

Jarunee: Ha, ha, ha... sí, és veritat. És que la meva parella i jo volem canviar de casa i m’estic informant de tot el que hi ha a la Garriga. Després quan passejo amb en Xavier i passem a prop d’un dels llocs que he visitat, li explico quines són les condicions de cada habitatge. A més, a ell també li interessa perquè vol venir a viure a la Garriga i jo l’oriento.

Xavier: Un cop hem passejat prou, ens aturem en un bar a prendre alguna cosa. A més, ara hem decidit de quedar més endavant un dia, al marge de les nostres trobades, per fer una sortida amb la seva parella i la meva família, tots plegats. Tantes trobades fan que el VxL ens porti cap a una bona amistat.

És un voluntariat d’intercanvi de cultures? L’aprenent ha après del voluntari i el voluntari de l’aprenent?

Jarunee: I tant! En Xavier m’ha ensenyat moltes coses de la llengua i de la cultura catalana. Jo ara ja sé fer l’escalivada, m’agrada molt l’escalivada! (i ens mostra, en el mòbil, una foto d’una magnífica escalivada sobre una torrada). Parlem de temes generals, però també ens agrada parlar de temes més personals. Parlem de política i de religió, expliquem quina és la situació a cada lloc perquè tenim una mentalitat oberta i hem de conèixer què hi ha i es fa a cada país. En Xavier ja m’ha explicat tot el que està vivint Catalunya i també tinc la visió de la meva parella, i entre tots dos vaig descobrint com funciona aquest país. Tinc una amiga tailandesa que viu aquí i ha decidit, juntament amb el seu marit, no estudiar català i parlar només en castellà. Diuen que no cal saber català. Bé, és la seva opinió.

Xavier: I jo n’he après molt, de la Jarunee, de la cultura tailandesa. Ja sé dir el número dos, oi? De fet, no fa gaire van fer una festa a Barcelona, a l’Arc de Triomf, dedicada a Tailàndia. La Jarunne venia els tiquets i jo vaig anar-hi. Tothom parlava en castellà.

Jarunee: Sí, la gent se sorprenia que jo parlés en català. Amb les meves faccions i vestida amb un vestit de gala (el del meu casament tailandès) i parlant en català! A la gent li agradava molt.

Xavier: En aquella festa vaig menjar coses típiques del seu país. Hi havia els balls tradicionals, mostres d’arts marcials i demostració de com tallen la fruita. La Jarunee sap tallar la fruita d’aquella forma tan espectacular com fan a Tailàndia.

Com us veieu? Com és cadascú? Què diu l’un de l’altre?

Xavier: La Jarunee és una noia molt agradable, amb moltes ganes d’aprendre. Fa dos anys que viu aquí i ja està fent un Bàsic 3 i parla el català molt bé.

Jarunee: Nooo! Em falta molt per aprendre! Però és veritat que amb en Xavi és molt fàcil parlar i practicar el català. En Xavier és tranquil, té molta paciència i sempre té respostes per a tot el que li pregunto.

Quins són els vostres objectius fent el Voluntariat per la llengua?

Xavier: A l’Ametlla, on visc, formo part de diverses entitats, m’agrada col·laborar en tot el que puc, formar part del poble. Però a l’Ametlla hi ha poca vida, per tant sempre sóc a la Garriga, amb la qual cosa a més de les classes de català que faig amb la Fina, vaig pensar participar en altres activitats del poble. Ara disposo de temps i penso que ajudar algú a parlar català, que és la meva llengua, és la millor manera de cooperar perquè Catalunya tiri endavant.

Jarunee: Jo vull parlar bé en català. Soc molt exigent i m’agraden molt les llengües, per tant quan m’equivoco en Xavier m’ha de corregir, a mi no em molesta. M’agrada que ell em digui què faig malament.

I de fet, és una parella lingüística molt interessant. Quan la Jarunee dubta de si una  expressió és correcta o no, mira en Xavier i espera que li doni la solució; o quan li falta una paraula en català, amb uns ulls interrogatius li demana la resposta. Per la seva banda, en Xavier la deixa fer, la deixa parlar fins que s’entrebanca i aleshores ell actua: li repeteix el que diu de forma correcta i endavant.

Què diríeu a la gent perquè s’animés a fer el Voluntariat per la llengua?

Xavier: Que ho provin. És una manera de conèixer gent i conèixer maneres de pensar i de fer diferents de la nostra. A més, t’ho passes bé: xerres, desconnectes, opines...

Jarunee: Penso que està molt bé, perquè si t’equivoques, ho tornes a provar fins que et surt. Aprens molt del teu voluntari i de la cultura catalana. Jo el recomano si voleu agafar confiança per parlar en català. Quan vaig pel carrer i entro en una botiga, em miren la cara i ja em parlen en castellà sense preguntar-me si entenc o no el català. En canvi, el voluntari ja ho sap, ell sap que sempre t’ha de parlar en català i no has de donar tantes explicacions.

Si parles en català, la gent t’acull d’una altra manera i et sents molt millor. És una bona manera d’integrar-te en el poble.

Susanna Corcho, tècnica de Normalització Lingüística de l’Oficina de Català de la Garriga (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
06/06/2017

 

Avui us presento una parella lingüística peculiar: són la Carme i la Susana, que es van conèixer el novembre passat quan van decidir participar al Voluntariat per la llengua (VxL) per primera vegada.

Em comenten que de seguida van encaixar perquè van veure que tenien interessos i temes en comú i que per això va ser fàcil que les converses fossin enriquidores i agradables. De fet, ja han fet més de deu trobades, que són les mínimes del programa, i continuen trobant-se setmanalment per fer conversa i passejar per la capital del Bages. Els agradaria dir que viuen en un entorn privilegiat per fer aquesta activitat però no és així: Manresa és una ciutat amb moltes barreres arquitectòniques, comenta la Carme, que impossibiliten que persones com la Susana, que pateix discapacitat visual, puguin bellugar-s’hi amb seguretat.

El pitjor és quan arribes a una cantonada, afirma la Susana. Ara fa tres anys que viu a Manresa i un dels aspectes que troba a faltar de l’Uruguai és que allà la gent quan veuen que ets cec et demanem si necessites res i s’ofereixen per acompanyar-te a l’altre cantó del carrer. Aquí, en canvi, ningú et diu res i ho trobes a faltar.

Tant per la Carme com per la Susana aquesta actitud és estranya. Tenen perfils professionals molt relacionats, s’han passat la vida treballant amb persones amb diversitat funcional i creuen que socialment ens queda molt per fer. Defensen, sense dubtar-ho, una escola inclusiva real que elimini les escoles especials i que inclogui les persones amb diversitat funcional en un mateix espai. Si els arquitectes que avui en dia dissenyen les ciutats haguessin tingut companys cecs a l’escola, estic segura que farien ciutats totalment diferents i més d’acord amb les necessitats de tots. Si haguéssim tingut companys cecs, sords, autistes... seríem més conscients de la situació i tindríem una societat amb professionals que vetllarien per donar resposta a totes les necessitats dels ciutadans.

La Susana va decidir aprendre català per tenir més possibilitats laborals a Catalunya. A Montevideo, després d’estudiar Psicologia, va treballar a la Unitat d’Atenció a la Rehabilitació del Ministeri de Salut d’Uruguai i creu que aquí la seva experiència i condició serien útils en múltiples aspectes: una persona com jo és més empàtica amb els seus iguals i sap com ajudar-los. Actualment està fent una Elemental 1 al Centre de Normalització Lingüística (CNL) Montserrat i, segons ens ha confessat la seva professora, ho aconsegueix amb esforç però amb uns resultats que sobrepassen la mitjana: l’any passat va treure la millor nota de la classe!

Les noves tecnologies ens ajuden molt però encara queda molt per fer. Quan vaig començar a estudiar català no hi havia res adaptat, a la carrera em va passar el mateix, res en Braille. A poc a poc hem anat aconseguint petites fites.

Li agradaria que el fet de saber català l’ajudés a trobar feina però afirma, desencantada, que més enllà dels coneixement lingüístics i de la bona formació professional que puguis tenir encara hi ha moltes barreres socials que dificulten a les persones amb diversitat visual accedir al mercat laboral. Estem preparats per treballar en molts camps, però encara s’ha de fer molta feina per obrir portes per a la integració laboral.

A totes dues els agrada haver-se conegut i tenir l’excusa d’haver de fer conversa en català una hora a la setmana. La mostra és que marxen juntes, agafades de bracet, preparades per recórrer un trajecte quotidià que ompliran de paraules d’aquesta nova llengua que la Susana ha decidit aprendre i la Carme compartir.

Alba Llobet, dinamitzadora del VxL al Bages i l’Anoia (CNL Montserrat). La parella lingüística entrevistada són: M. Carme Cabra (voluntària) i Susana Marchetti (aprenenta)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
25/05/2017
, , ,

Vet aquí que un dia, tot xafardejant les xarxes socials vaig descobrir aquest projecte lingüístic tan interessant: el Voluntariat per la llengua (VxL).

Sempre m’he mogut pel camp cultural i d’entre tots els meus interessos, la llengua catalana n’és un de molt important per a mi. De manera que vaig decidir apuntar-m’hi i viure una experiència nova.

Conèixer gent i intercanviar coneixements és una de les meves aficions preferides dintre del meu camp laboral, l’animació sociocultural. De manera que vaig decidir que les trobades setmanals amb les meves parelles lingüístiques serien dinàmiques, divertides i  culturals. També tenia molt clar que els ajudaria a integrar-se molt més en la nostra llengua.

Primer em varen presentar en Geer, que ve d’Holanda i fa uns anys que viu aquí amb la seva parella. Em va explicar moltes coses del seu país, repassàvem tots els deures de català que li posaven i sobretot trèiem molts temes de conversa un matí cada setmana tot fent un te en un bar.

Uns mesos més tard, vaig decidir presentar-li una de les meves millors amigues, la Mònica, que ve de Mèxic i ja porta uns quants anys vivint aquí amb el seu marit. Com que també està fent un curs de català a Granollers , vaig pensar que li aniria bé parlar amb un altre aprenent, així tots dos farien un esforç i podrien compartir l’experiència. Al principi va ser un petit experiment, però la veritat és que des del primer dia tot va sortir molt bé i ens va agradar molt fer aquestes trobades de tres. Bé, en realitat som quatre, ja que la Mònica sempre ve acompanyada del seu fill Iker, que ara té 8 mesos i es porta molt bé. Així també des de ben petit, aprendrà la llengua i les nostres tradicions.

Fins ara hem fet exercicis de tota mena, hem conversat sobre molts temes, hem cantat algunes cançons, hem llegit fragments de contes i poemes, hem repassat els deures del curs de català i hem preparat algunes proves... i un munt de coses que encara ens queden per fer junts!

Un dia, els volia recompensar per tot l’esforç que fan, ja que són dues persones amb molta empenta i motivació, amb moltíssimes ganes d’aprendre i sobretot, molt sociables. Així que per Sant Jordi els vaig fer una trobada especial, on a part de llegir i conèixer la llegenda, vàrem fer un sorteig de rols i vàrem decidir canviar una mica la història i disfressar-nos. Va ser un matí molt divertit i especial!

En la trobada d’aquesta setmana, els he demanat que expliquin, amb les seves paraules, la seva experiència amb el VxL i què és el que més els agrada, a continuació teniu els textos que han escrit: 

GEER:

“Bon dia,

El que m’agrada de l’Anna, la meva voluntària, és que ella és molt flexible. Li puc trucar quan vulgui. Explica les coses amb tranquil·litat. Si no entens alguna cosa, repeteix els exercicis d’una manera diferent fins que ho entenguis. És una noia molt sociable i li agrada ajudar la gent en general. Jo n’aprenc molt!”

MÒNICA

“Hola Anna!

Gràcies per la teva col·laboració, ajuda i amistat. Perquè tu has fet possible que parli català i que no tingui vergonya, sinó al contrari, estic molt motivada i vull que anem a tot arreu per aprendre la història i la cultura catalana. Vull continuar aquesta tècnica perquè el meu objectiu és treure’m el nivell C. I el que més m’agrada és conèixer més gent amb qui parlar i que es notin les millores i progressos.”

He de reconèixer que llegir aquests dos textos m’ha fet molt feliç, perquè vol dir que estan a gust amb aquest projecte i sobretot amb mi. I si continuen així de motivats, serà la clau per aconseguir tots els seus objectius, on jo els desitjo de tot cor que hi arribin, i si cal, més lluny encara!

Per últim, faig una crida a tothom i us recomano molt compartir aquesta experiència.

Si trobeu un forat en la vostra agenda setmanal, quedeu amb algun aprenent, us asseguro que val la pena i us sentireu molt realitzats. Jo m’hi sento molt, i m’encanta! I estareu ajudant a algú que podria progressar molt més ràpid i amb més motivació. A part, podreu conèixer gent, que això sempre va bé!

Anna Cervera, voluntària del VxL de Granollers (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
11/05/2017

Les primeres paraules que algú em va dirigir en català van ser: "Benvolgut amic", i me les va dedicar Pepa Llopis, la companya del poeta Joan Brossa. Al final de l'any noranta-dos del segle vint,  li vaig enviar uns poemes visuals a Joan Brossa i li van agradar molt i la Pepa i ell em van convidar a sopar a casa seva i tot plegat va ser el començament d'una gran amistat.

Així que la meva relació amb la llengua de Martí i Pol es va veure batejada amb la poesia, l'art i l'afectivitat. I des de llavors sempre vaig estar molt interessat en la llengua y la cultura catalanes, tot i que no vaig aprofitar el privilegi de conèixer a Brossa per endinsar-me a l'estudi de la llengua molt més abans. I de vegades m'arriba alguna cosa com un vent de tardor, i m'hagués agradat xerrar en català amb en Joan de Lorca, que segons ell tocava el misteri, i tant!

En qualsevol cas, alguns anys desprès de la mort de Brossa i quan ja hi havia gairebé perdut el contacte amb la seva vídua, vaig començar a llegir una vella antologia de poesia catalana en bilingüe de Plaza i Janés, i el que em va passar és que vaig descobrir la poesia en català de Gimferrer i Margarit, i Déu n’hi do què bé sonava tot allò, i llavors vaig trobar paraules en femení en català que eren masculines em castellà, i quina meravella. La tardor, per exemple... I aquella cadència dolça i tot el Mediterrani parlant amb la seva veu original.

No va ser difícil, per tant, caure enamorat de la llengua de Llull i aleshores vaig començar a llegir els poemes de Brossa en edició bilingüe i desprès ja només en la seva llengua, el que em va permetre conèixer molt millor el meu estimat amic i poeta des de les arrels. I jo que sóc un desarrelat de la perifèria de Madrid, carn de rodalies, em vaig sentir amb el català com a casa meva, i fa tres anys que me la vaig prendre seriosament i em vaig apuntar als cursos de Parla.cat, a la modalitat lliure, i vaig escoltar un munt d'episodis d'En guàrdia i veure sèries de televisió senceres (les dues temporades de MerlíEl crac, les quatre temporades de Porca misèria) i sobretot vaig llegir als principals poetes en llengua catalana i llibres com La plaça del Diamant, El perquè de tot plegat i ara mateix estic enganxat al Jo confesso, de Jaume Cabré, gràcies a la recomanació de la meva parella lingüística, la Marta Codina, que viu a Suïssa i totes les setmanes parlem per Skype en català.

Quina il·lusió quan l'Helena Pibernat, la dinamitzadora del Voluntariat per la llengua, em va trucar per a participar al programa com aprenent, perquè això és el que sóc, un aprenent, un nadó que cada dia aprèn una paraula nova, una dita, un altre acudit, i que cada vegada es sent més segur amb la que comença a considerar la seva segona llengua, perquè això és el que m'aporta aquest programa, l'oportunitat de conèixer el català com una llengua viva, com un verb fet carn, i tant és així que els meus amics al cap i a la fi ja se n'adonen que no estic tant boig com es pensaven al principi i que a la feina és un luxe quan ens truca un client català i hi ha algú que el pot atendre en la seva llengua, perquè el català ara mateix no resta, sinó que suma i ens acosta molt més a un desconegut que ja no fa por. Com hauria de fer-ho quan les primeres paraules que em van dirigir van ser aquestes: "Benvolgut amic".

Enrique Mercado, escriptor madrileny i aprenent del VxL virtual, que té com a parella lingüística la Marta Codina, voluntària resident a Suïssa.  

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
10/05/2017

Compartim amb vosaltres el missatge que la Susana (voluntària del VxL virtual) ha fet arribar a la dinamitzadora del Voluntariat per la llengua (Maite Bonora), que fa el seguiment de la parella lingüística de què forma part.  

Hola Maite,

Com vam quedar et faig cinc cèntims de la primera xerrada que hem fet via Skype amb l’Antonia.

Havíem quedat de xerrar els dilluns de 20 a 21h. Per tant, avui ha estat la primera cita. El primer contacte.

Ha estat genial, com a mínim per a mi, crec que per a ella també.

Molt tranquil·les ens hem presentat i hem parlat una mica per sobre de les nostres vides.

Ha estat molt xula la seva idea de llegir un poema (fragment) d’en Joan Maragall que estava escrit en un tiquet de compra, crec que era del Bonpreu, que li van donar ahir, diada de Sant Jordi, quan va anar a comprar. Ha estat maco!!

És molt simpàtica i alegre.

Un plaer la xerradeta. S’ha fet curta.

I tema tecnologia molt bé. Ha funcionat perfectament.

Gràcies

Seguim…..

Salut

Susana Rodríguez, voluntària del VxL Mataró que té com a parella lingüística l'Antonia Herring, una sud-africana que viu a Arenys de Mar a qui ajuda a practicar el català a través d'Skype. 

 

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
04/05/2017

Vet aquí que m’he ficat en aquest embolic. No sé per quina raó ni qui m’ho demanava, però aquí estic, amb vint persones més assegudes en cercle esperant que ens facin una xerrada.

Em miro les directores del cotarro. Somriuen. No sé si són amables o els fem certa gràcia. «Mi-te’ls», deuen pensar, «quina cara fan tots! Ves què en farem, d’aquesta colla!»

No em deixo de preguntar: què fa una xarnega com jo en aquesta història?, realment puc fer cap aportació significativa al programa Voluntariat per la llengua?

Vaig començar a parlar català amb vint anys, perquè era condició indispensable per accedir a una feina que m’interessava. Quina angoixa que vaig passar! Quantes vegades em vaig posar vermella com un pebrot per haver ficat la pota! No hi ha dubte que si puc ajudar algú a no passar els tràngols que vaig passar jo, l’esforç haurà valgut molt la pena.

Em presenten la Beatriz. «No m’agrada el meu nom», diu. Una vegada vaig buscar el significat del nom: benaurada, portadora de felicitat, que porta alegria. Li dic. M’abraça i em fa petons. «Quin somriure més lluminós», penso.

Des d’aleshores tot han estat sorpreses. La Beatriz treballa com a llevadora a Barcelona des de fa sis mesos. Parla el català quasi tan bé -o tan malament- com jo. Només necessita practicar.

Anem de compres, fem excursions, em presenta l’Edmon -el seu gosset-, quedem per dinar, per esmorzar. La Beatriz és un pou d’humanitat, estimació, humilitat, saber fer. Parla quatre idiomes i ha viatjat pels cinc continents. Ha fet voluntariat com a llevadora a l’Amèrica del Sud. I jo, amb les oïdes ben receptives i la boca oberta, l’escolto. L’entenc. Aprenc.

Aprenc sobre les dificultats d’altres pobles, sobre la necessitat d’aprendre un idioma per poder treballar i estudiar, sobre el respecte que ella professa cap al nostre poble i cap a la gent que atén. «Les meves pacients», diu, «tenen dret a ser ateses en el seu idioma». I aprenc que nosaltres, els catalans, necessitem gent com ella.

Olga Garcia Beneyte, voluntària del VxL de l'Oficina de Català de Vallirana (Centre de Normalització Lingüística Ca n'Ametller)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
04/05/2017

He tingut la sort de participar com a voluntari en diverses ocasions en el Voluntariat per la llengua del Servei Local de Català de Corbera de Llobregat. Totes experiències força positives, que apropen a la gent a la realitat catalana i a la riquesa de l'idioma. Persones joves i no tant, vingudes de diferents punts d'Espanya o d'altres països. N'hi ha que amb prou feines entenen el català, però també qui el parla amb certa fluïdesa. Sigui com sigui, sempre han estat trobades cordials i amenes.

S'ha parlat de temes molt variats, tant de la família, com de viatges, d'anècdotes personals, d'esports o d'història. A vegades, tot passejant pel poble, xerrant d'una manera distesa i participativa. En algunes ocasions, anant a recórrer zones de muntanya identificant arbres, plantes i flors.

També ha estat una agradable experiència visitar botigues de Corbera i fer preguntes relacionades amb els productes o serveis que ofereixen.

Algunes de les trobades han fructificat en una bona relació personal, reunint-nos ja ara com a bons amics, fins i tot amb les respectives parelles.

En tots els aspectes aquestes trobades són enriquidores. L'intercanvi de coneixements i experiències és molt interessant i ens ajuda a aprendre i a créixer espiritualment.

La tasca del consorci per a la Normalització Lingüística mereix tots els elogis i el nostre agraïment com a voluntaris per donar-nos l'oportunitat d'ésser útils per tal de facilitar l'aprenentatge i alhora ajudar a difondre l'ús de la llengua. El material de suport que se'ns ha lliurat és útil i de gran importància, tant per al voluntari com per a l'aprenent.

Tant de bo més gent volgués apropar-se a la nostra cultura i a les nostres tradicions. No són tants com voldríem, dissortadament, però el cert és que els conceptes de diversitat i pluralitat són definidors de la Catalunya actual, sense estar renyats amb la ferma convicció i profunds sentiments de catalanitat i de país.

Antoni Muñoz, voluntari del VxL de l'SLC de Corbera de Llobregat (Centre de Normalització Lingüística Ca n'Ametller)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
02/05/2017
,

 

Entrevistem en Mohamed Afallah i en Toni Argemí Arisa, parella lingüística del Servei Local de Català (SLC) de Mollet del Vallès.

Mohamed Afallah

Em presento. Tinc 28 anys, soc d’Alucemas, del nord del Marroc, i vaig venir a Mollet ara fa deu anys. Vaig apuntar-me als cursos de català per a adults l’any 2008 més o menys i vaig començar en el Voluntariat per la llengua l’any 2010. Vaig tenir un voluntari lingüístic abans del Toni, que també era del Marroc, però no coincidíem gaire amb els horaris i després vaig tenir el Toni.

Toni Argemí Arisa

Jo també em presento. Tinc 51 anys, soc de l’Ametlla del Vallès i vaig venir a viure a Mollet quan em vaig casar amb la M. Rosa, ara fa 21 anys.  Un dia, em vaig apuntar al Voluntariat per la llengua perquè vaig pensar que podia col·laborar fent que la gent pugui tenir l’oportunitat de parlar en català. Jo podia ser voluntari lingüístic. Tot i tenir una feina de torns, volia fer de voluntari perquè és d’admirar la gent que es vol integrar i se’ls ha de donar una oportunitat. Vaig tenir dos aprenents lingüístics. Amb el segon, en Mohamed, tinc molt bona relació i, tot i que ell ja és voluntari lingüístic, continuem sent parella lingüística i tenim una bona amistat.

Què és el Voluntariat per la llengua? Una experiència en què t’hi sents tan bé, coneixes mons nous i t’hi enganxes!

Com us vau conèixer?

M—Em van trucar del Servei de Català dient que tenien un voluntari, van donar-me el número del Toni Argemí i després li vaig trucar per quedar. La primera vegada vam quedar a prendre un cafè pel centre i fins avui. Jo vaig acabar el curs de català per a adults de suficiència 3 i em vaig convertir en voluntari lingüístic. El Toni és un amic per a mi. Conec el seu fill, la seva dona...

T—Amb el Mohamed ens vam conèixer perquè em va trucar un dia, era el meu aprenent lingüístic, ens vam trobar i quan ens vam veure jo ja vaig notar que m’hi trobaria bé. Tenia moltes ganes d’aprendre, de cor. És la persona i amb això vaig detectar-ho de seguida. Em va superar. He treballat de cara al públic, però vaig notar aquesta voluntat.

Com vau començar les parelles lingüístiques?

T—Més o menys l’any 2011, cap a l’hivern. Quan ens trobàvem anàvem a fer un cafè després de dinar i parlàvem tant de coses nostres com d’altres més típiques: futbol... La fèiem petar. Era fàcil. El temps passava volant. Amb el primer aprenent em costava més parlar, però amb el Mohamed era com un amic i parlar era la cosa més normal. No calia improvisar.

M—És veritat. Amb el Toni no tenim aquesta pressió que has de parlar. Estic amb un amic, estem parlant i parlem de tot: de futbol, de política... de la vida. Ara no ens trobem tan sovint, però encara ens trobem.

Explica la teva experiència de les catifes: com vas començar...

M—El Servei de Català i el Casal ens van convidar a participar en les catifes de Corpus l’any 2010. Mai en la meva vida havia viscut l’experiència de les catifes. És un art, és màgia, és brutal! La primera vegada, com que no coneixia la gent de català, vaig posar-me a la primera catifa que hi havia, la de El Casal. Era de les més difícils. Les persones que feien la catifa del Servei de Català es pensaven que no hi era fins que van pronunciar el meu nom i jo vaig dir: “Sóc aquí!”  Al final vaig participar en les dues catifes. Des del 2010, que vam representar la Queta, no he deixat de participar-hi. M’ho passo molt bé. Compartim xocolatada amb els companys; és una vivència molt bona.

T—Un any ens van convidar a fer una catifa de Corpus del Servei de Català: la dels 25 anys. Era l’any 2012. Vam participar la M. Rosa, la meva dona, que també era voluntària lingüística, i nosaltres, el Mohamed i jo, ja que el Mohamed havia participat en les catifes des de l’inici. Va ser la primera vegada. Hi vaig voler participar perquè el Mohamed ja ho feia i jo no ho havia fet mai; com que estàvem molt units, em vaig atrevir a participar-hi sabent que no en sabia, ja que sempre i des de petit amb els pares les anàvem a veure a la Garriga, cosa que sempre he admirat per les grans catifes i sobretot les obres d'art que hi fan. Ens va sortir molt bé. Que les parelles lingüístiques participem en les catifes trobo que és una manera d'introduir-nos en la cultura i les tradicions i, a més a més, ens envoltem d'un bon  ambient, il·lusió, ganes de fer i passar-ho bé. Vaig veure la vivència d’un grup que treballava en equip, de  creadors gregaris, tots junts. Vam crear una catifa com les que havia admirat des de petit.

Mohamed, què triaries de Mollet?

—Jo triaria les zones verdes i la ubicació de Mollet: al costat de Barcelona, amb el mar a prop, el Montseny a tocar...

I tu, Toni?

—Triaria Gallecs, perquè té un paisatge molt inspirador. M’agrada molt la natura i hi vaig sovint amb bici i a peu.

Què diríeu a les persones que aprenen català?

M—Animaria a tothom perquè s’apunti d’aprenent o de voluntari, sobretot a Mollet, perquè hi ha molta gent que no parla en català. El català no és gens difícil.

T—No s’ha de ser filòleg. Calen ganes per poder compartir la teva llengua amb una persona que l’aprèn perquè la practiqui. És una bona oportunitat.

Per a mi, en Mohamed és d'admirar, ja que es contagia de la nostra cultura, d'una manera íntegra, amb tots els valors i participa amb molta il·lusió, ganes i saber fer. Participa en tot: excursions, xerrades i, a més, balla sardanes. Em trec el barret!  

És veritat això de les sardanes?

—No en sé els passos, però m’agrada. Un dia em vaig posar dins d’una rotllana a Caldes i vaig riure molt. Ho vaig explicar a en Toni i no s’ho creia. El Toni és un molt bon amic.

T i M —Us animem molt a fer-vos voluntaris o aprenents lingüístics!

Montserrat Pocurull, tècnica de Normalització Lingüística de l'SLC de Mollet del Vallès (Centre de Nrmalització Lingüística del Vallès Oriental)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
23/03/2017
, , , , ,

Som l’Oualid i en Marc. Ens vam conèixer, ja fa més d’un any, a través del Projecte Referents de l’Associació Punt de Referència. És un projecte de mentoria social per acompanyar jovent extutelat en el seu procés d’emancipació a la vida adulta.

L’Oualid arribà a Barcelona en un llarg periple, després de ser acollit a Melilla als onze anys en un centre de menors; ara en té 22 i està vivint en un pis d’una entitat social. En aquest temps que fa que ens coneixem a través del Projecte Referents, hem millorat junts la seva estabilitat. Actualment, està a l’espera de poder obtenir la nacionalitat i la documentació per treballar, i així poder establir-se pel seu compte.

En el seu dia a dia l’Oualid és molt inquiet i té una carpeta plena de certificats de les pràctiques, cursos, tallers i estudis que va desenvolupant. Una de les seves prioritats és aprendre el català i per això formem part del Voluntariat per la Llengua. Vam tenir l’ocasió aquest any de representar Punt de Referència en la recollida del premi Pompeu Fabra al Voluntariat lingüístic 2016.

En les trobades setmanals de mentoria, sempre procurem tenir la nostra estona dedicada a la llengua. A poc a poc anem introduint la conversa col·loquial del carrer en català. D’aquesta manera, ens anem familiaritzant amb frases, vocables i expressions; a més a més l’Oualid també està anant a formacions de gramàtica per aconseguir un coneixement més formal de l’idioma.

Tots dos hem participat en diverses activitats com visitar edificis emblemàtics, o anar a un concert al Palau de la Música, i això l’ha fet conèixer millor la nostra cultura.

Com diem en català: continuem emprant els mots escaients per tal que la llengua esdevingui versemblant.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!